A "Clàssics del rock" no sentim cap predilecció pels recopilatoris. En quasi dues-centes setmanes de vida hem dedicat poquíssimes columnes a les antologies i ens hem inclinat fermament per les obres originals. Aquest diumenge toca l’excepció; ara bé, l’elapé d’avui posseeix una excel.lent coartada, basada en la fina peculiaritat de les versions que inclou.

No ens estendrem explicant la vida i els miracles de Sant Morrissey i la seva banda The Smiths; ho férem quan vàrem analitzar el primer i excel.lent elapé "The Smiths". Diguem, simplement, que l’aparició dels Smiths va sacsejar l’esmorteït i vacu panorama del pop sintètic que imperava durant els primers anys vuitanta. El material que publicaren entre el 1983 i el 1986 és un exercici fascinant de fluïdesa creativa il.limitada.

El novembre del 1984, nou mesos després d’haver sortit al mercat el primer àlbum, s’editava un sorprenent i llarguíssim recopilatori, "Hatful Of Hollow" (Rough Trade) que incloïa setze cançons fàcilment classificables en material ja publicat, per una banda, i en composicions enregistrades per a la ràdio, per l’altra.

Sis de les peces eren exactament iguals que les aparegudes en "single". Bombes melòdiques com l’apassionada "Hand In Glove", la intrincada "How Soon Is Now?" i l’autobiogràfica "Heaven Knows I’m Miserable Now". Dues d’elles s’havien editat com a cares B: les impressionants i desapercebudes "Girl Afraid" i "Please Please Please Let Me Get What I Want".

Les altres deu cançons provenien de diverses sessions radiofòniques realitzades per als programes de John Peel i David Jensen, famosos locutors (especialment el primer) de la BBC 1. Les efectuades per a Peel, emeses mesos abans, varen ser definitives per al ràpid ascens de la banda. Amb un so realment estupend (produïdes per Roger Pusey), ens presenten uns pletòrics Smiths interpretant autèntics diamants en brut.

La primera sessió de John Peel va ser enregistrada el maig del 83, pocs dies després d’haver publicat el primer "single". La segona (setembre del mateix any) incloïa la vertiginosa "This Charming Man", una fenomenal versió acústica de "Back To The Old House" i la més que luxuriosa "Handsome Devil". A més, la gran sorpresa: "This Night Has Opened My Eyes", l’única peça absolutament inèdita de tot l’elapé: "D’un riu color de plom/Emergeix el cap d’un nadó/Embolica’l en el "News Of The World"/Abandona’l davant d’un portal/Anit m’ha obert els ulls/I mai més no tornaré a dormir".

Tres peces pertanyien a les sessions enregistrades per al programa de David Jensen; no tenen el mateix nivell que les de Peel però hi trobam unes interessants versions de "Reel Around The Fountain" i "These Things Take Time", ambdues basades en "A Taste Of Honey", obra teatral de Shelagh Delaney.

"Hatful Of Hollow" tingué una bona colla de detractors que hi veien una artimanya de Rogh Trade per guanyar diners ràpids. En part era cert ja que, editat en dates nadalenques i a preu barat, va vendre molt (número 7 a GB). Però les cent-trenta-set (!) setmanes en què va figurar a les llistes demostren que era alguna cosa més que un simple recopilatori per sucar la "gran esperança del rock britànic". Pel que fa a les nostres latituds "Hatful Of Hollow" va suposar una agradable (i no precisament barata) oportunitat d’obtenir aquelles magnífiques cares B (a pesar que la discogràfica espanyola Nuevos Medios sempre efectuà una exemplar edició de les obres de The Smiths). Tanmateix la idea del disc era del propi Morrissey qui considerava que aquelles sessions, mítiques amb el pas del temps, "capturaven l’esperit d’un moment positivament desordenat".

Enmig d’un remolí de crítiques que al.ludien a la misogínia, a l’homosexualitat i fins i tot a la pedofília, Morrissey, una mena de Terenci Moix anacoreta, va ignorar-les i col.locà a l’àlbum (a dos colors) un model de Cocteau, continuant amb les portades amb cares cinematogràfiques.

La següent aventura de The Smiths és una apologia vegetariana, "Meat Is Murder", un artefacte també imprescindible que aviat comentarem.

Pere Ferrando