L'entrada en el circuït musical de The Smiths cal ésser destacada per una sèrie de motius. El més important és el llegat que deixaren: una col.lecció fantàstica de cançons a través de quatre elapés i un bon grapat de senzills. The Smiths són un dels poquíssims grups dels anys 80 del que es pot dir que tot el que ha enregistrat és valuós. Són dignes d'aparèixer en les enciclopèdies de rock perquè foren un dels pocs conjunts que s'atreviren a dinamitar l'imperi dels sintetitzadors que governava aclapadorament i afeixugadament el món del rock. Varen ser una glopada d'aire pur entre la pudentor d'una sèrie de bandes que havien convertit el pop en pardalades supines (ens referim a espècies tan perilloses com Sade, Duran Duran o Spandau Ballet).

The Smiths ens varen descobrir una de les figures més interessants i polèmiques de l'època: el seu cantant, autor de les lletres i portaveu, Steven Patrick Morrissey. Introvertit, exhibicionista i narcisista. Mitòman, vegetarià i empedreït defensor del celibat. Morrissey és l'artista popular que més bé ha sabut desenvolupar, romànticament, conceptes tan quotidians com la incomunicació, la solitud i l'angoixa.

Seria injust no esmentar l'autor de les enèrgiques melodies que hipnotitzaren una llegió d'admiradors arreu del món: Johnny Marr; seguidor de la new wave americana i, sobretot, de The Byrds, era el contrapunt ideal per a Morrissey. Durant el curt espai de quatre anys varen rivalitzar amb parelles com Lennon i McCartney o Jagger i Richards. Des de la seva separació en el 1987 les Illes Britàniques no han tornat a tenir un altre duet de compositors amb una qualitat similar.

En aquesta laudatòria introducció hem d'anotar la qüestió literària. Les lletres que va escriure Morrissey formen una antologia de composicions belles i ambigües; les més romàntiques, tenebroses i intel.ligents del panorama rock en anglès dels darrers vint anys. Per acabar, citarem la postura política de Morrissey, totalment combativa contra el govern neofeixista de Margaret Thatcher, ja fos posant-se al capdavant de les bandes que donaren suport a les llargues i derrotades vagues de miners del 84, ja fos atacant-la directament ("l'única persona que podria salvar la situació política britànica seria l'assassí de Margaret Thatcher" digué una vegada; "Margaret On The Guillotine" és el títol d'una de les seves cançons).

Deu són les peces que reuniren per editar en elapé a principis del 1984; un disc titulat simplement "The Smiths" i editat en el segell independent Rough Trade després d'haver estat rebutjats per Factory, la marca que estava triomfant en el panorama indie. Del disc, en destaca el conjunt: un recull de cançons poderoses amb un parell de balades gemegoses que tan bé encaixaven amb l'entonació amanerada de Morrissey. Un enregistrament històric pel que suposa de trencament en el panorama europeu. Un primer disc que ens descobreix un encisat aprenent d'Oscar Wilde. Pur sentiment interpretatiu, la veu de Morrissey, immersa en el teixit de guitarres que elabora Johnny Marr. Seguidament en comentarem algunes de les peces.

"Reel Around The Fountain". Inspirada en l'obra teatral de Shelagh Delaney, un dels mites literaris de Morrissey. Va ser una de les múltiples cançons escàndol del grup: "Es el moment de contar la història/ de com vares agafar un nin i el feres madurar... Quinze minuts amb tu/ jo no diria que no/ La gent no veu res en tu/ Oh, però jo sí". La interpretació de Morrissey, insuperable; la de Marr, fresca i cristal.lina

"Suffer Little Children". Va ser la primera cançó que Morrissey va escriure i narra, poèticament, un horrorós fet que el marcà de petit: A Manchester, el 1966, un home i la seva secretària mataren dos nins després de torturar-los i violar-los. Es una de les cançons més impressionants del seu repertori degut a la majestuositat tenebrosa de l'atmosfera aconseguida. Evidentment, també causa d'escàndol i prohibicions.

"You've Got Everything Now". Com la majoria de les seves cançons, escrita en 1ª persona. El sexe de la persona a qui s'adreça mai no se sap. "Jo no vull un amant/ Sols vull que em vegin/ En el seient posterior del teu cotxe".

"I Don't Owe You Anything". La cançó més reposada del disc. Johnny Marr, capaç dels arrancaments més abruptes, es mostra finament líric. "Massa fàcilment en els teus llavis/ Paraules prematurament tristes/ Ah, però jo sé el que et farà riure aquesta nit..."

El fet que The Smiths hagi gravat en format senzill (i maxi-single) una prestigiosa col.lecció de cançons ha ajudat a crear el mite que són una banda de singles, és a dir, que els àlbums no són res més que un aplec de tres o quatre cançons (prèviament o posteriorment editades a 45 r.p.m.) i algunes cançons secundàries més. Això és fals ja que els quatre elapés que gravaren (el que hem comentat avui, "Meat Is Murder", "The Queen Is Dead" i "Strangeways, Here We Come") són discos rodons, acurats, generosos i imprescindibles a qualsevol discoteca. I no oblidem el magnífic pseudorecopilatori "Hatful Of Hollow".

A pesar de ser acusat d'escriure cançons homosexuals, Morrissey elegí aquesta fotografia de Joe D'Allessandro pertanyent a la pel.lícula "Flesh" en la qual interpretava un xaper. Els interessats en l'estètica smithiana poden acudir al llibre "Peepholism: Into The Art Of Morrissey" de Jo Slee.

Pere Ferrando