La petita ciutat de Canterbury és un dels topònims més interessants (i poc coneguts) del mapa lisèrgic dels anys 60. Allà varen nèixer obscures, però delicioses bandes com Caravan, Hatfield And The North i National Health. La més important de totes va ser The Soft Machine que funcionà aproximadament quinze anys (66-81). Sens dubte, la seva etapa més significativa abraça el període comprès entre el 67 i el 69, anys en què publicaren dos formidables i innovadors elapés que actualment poden localitzar-se en un sol CD, "The Soft Machine. Volumes One And Two" (Big Beat, 1995). Avui parlarem de la gènesi del combo i del seu primer disc, peça imprescindible de l'astoradora dècada.

La nostra història podria començar a la universitat de Canterbury, més precisament a la prestigiosa Simon Laughton School, on trobam intrèpids i avantguardistes estudiants com Mike Ratledge, Robert Wyatt i els germans Hugh i Brian Hopper. Tots circulen per l'enorme casa de Wyatt (de mare escriptora i summament permisiva) per fumar canuts i per parlar d'afinitats col.lectives: poesia ("beat generation"), pintura (Pollock), jazz (Mingus, Monk) i música contemporània (Nono, Stockhausen). El 1962 Wyatt abandona els estudis i viatja a Espanya (més tard viurà a Catalunya), on coneix Daevid Allen, "beatnick" australià que impressiona Wyatt ja que coneixia William Burroughs i havia tocat amb Terry Riley. Ambdós viatgen a París on, amb Hugh Hopper i Mike Ratledge, formaran una efímera formació de free jazz, The David Allen Quartet.

En tornar a Cambridge decideixen de crear una nova banda, The Wilde Flowers. No enregistren cap disc però, amb el temps, el grup esdevindrà nucli de futures agrupacions encantadores com Caravan (algun diumenge en parlarem...). A The Wilde Flowers, hi entrà un jove que havia arribat de Malàsia, Kevin Ayers. Conten les cròniques que el repertori de Les Flors Salvatges (que cada mes canviava de formació) anava del r&r de Chuck Berry al free-jazz de Cecil Taylor.

L'estiu del 66, Mike Ratledge (teclats), Robert Wyatt (bateria), Kevin Ayers (baix) i Daevid Allen (guitarra), formaren The Soft Machine, títol d'una obra de Burroughs, a qui Allen demanà el pertinent permís. De seguida es varen convertir, juntament amb Pink Floyd, en les estrelles del Londres "underground", gràcies a les actuacions realitzades en els antres més psicodèlics d'Anglaterra (Roundhouse, UFO), on commocionaren la concurrència amb impressionants xous de llum. Enregistraren diverses maquetes que no s'editarien fins anys després.

Durant tot l'any 67 es dedicaren a participar en una llarga relació d'esdeveniments d'avantguarda, especialment a França: música per a l'obra de Picasso "Le Desir Attrappé Par La Queue"; Bienal de París, on acompanyaren The Sensual Laboratory de Mark Boyle; música per a "St. Genevieve Et Le Tobogan", ballet de Graziella Martinez; orquestració d'"Ubú Enchainé" d'Alfred Jarry. Fins i tot varen rebre l'Orde de la Grande Cidouille, atorgat per la Societat de Patafísics en reconeixement dels seus esforços per subvertir la cultura establerta.

Allen i Ayers viatjaren a Mallorca on varen conèixer Wes Bruson, multimilionari nord-americà disposat a fer-los de mecenes. De tornada a Anglaterra, Allen no pogué entrar-hi perquè li havia caducat el visat. Romangué a França i creà la mítica banda-planetària Gong (una altra història per contar-vos).

Seguidament s'embarcaren en una gira pels EUA com a acompanyants de The Jimi Hendrix Experience. Andy Summers (després membre de The Police) substituí Daevid Allen. La gira durà sis mesos; acabaren extenuats però encara guardaren forces per enregistrar a Nova York el seu primer fantàstic elapé.

Durant quatre dies de l'estiu del 68, en condicions poc favorables degut a la llarguíssima gira, Wyatt, Ayers i Ratledge gravaren el disc que avui us comentarem, "The Soft Machine" (Probe, 1968). Aconseguiren que Tom Wilson, antic col.laborador de Cecil Taylor (a qui admiraven) els produís l'enregistrament. Segons sembla, Wilson no es va prendre seriosament el treball ja que dedicà més temps a parlar per telèfon amb la seva al.lota que a tenir cura de la música que interpretaven. Qui sí va estar a l'altura de les expectatives va ser Chas Chandler, ex-Animals i mànager de Jimi Hendrix, actuant de coproductor i d'enginyer de so.

A pesar de Wilson, "The Soft Machine" és un extraordinari disc que presenta una nova manera de fer rock i elabora les pautes que, posteriorment, moltes bandes adoptaran (la majoria desencertadament). Tretze cançons (algunes llargues com la brillant "So Boot If At All", algunes brevíssimes com la cloenda "Box 25/4 Lid") que destaquen per la presència de masses de sons confeccionats per l'orgue rabiós de Ratledge, diferents a tot el que s'havia escoltat fins aleshores. Tanmateix, l'element que hi excel.leix és la suggestiva veu de Robert Wyatt que, a pesar de les seves evidents limitacions, és altament expressiva. La barroca peça inicial "Hope For Happiners" n'és l'exemple més clar. Fins i tot Kevin Ayers, tècnicament limitat, realitza un bon treball al baix. Hi aportarà diverses peces, algunes de les quals enregistrarà més tard en els seus àlbums en solitari ("Joy Of A Toy" i "Why Are We Sleeping?".

Amb enginyosos títols ("Lullabye Letter", "Plus Belle Qu'Une Poubelle"), extrema experimentació i multitud de canvis rítmics, "The Soft Machine" és un disc ple de constrasts. Especulatiu i estimulant. Tan avançat al seu temps que la companyia discogràfica EMI no s'atreví a publicar-lo a Anglaterra.

Com podeu imaginar, no tingué èxit. Cosa que es repetí quan el 69 enregistraren "The Soft Machine vol. 2" en el qual ja no tocà Kevin Ayers (marxà a Eivissa per reaparèixer més tard).

Pere Ferrando