Ja fa un parell d’anys, quan comentàrem el primer llarga durada de The Soft Machine, vàrem parlar de l’escena de Canterbury on, durant la dècada dels 60, es produí un autèntic microclima musical. De Canterbury sortiren postulats que ultrapassaven el pop comercial i que s’allunyaven del beat i del rhythm and blues, les tendències hegemòniques de l’època.

Va ser un moment dolç narrat per una llarga llista de bandes: Wilde Flowers, Caravan, Hatfield And The North, Gong, Henry Cow, National Health, Curved Air, Egg... Els cap de sèrie, indubtablement, The Soft Machine.

The Soft Machine va ser l’"artband" per excel.lència dels anys 60. Arquitectes de subtils i delicats decorats elèctrics que eludien les maneres típiques del rock. Els seus membres, de personalitats i pretensions diferents, pintaren noves textures sonores que navegaven entre el jazz, el rock i la música d’avantguarda.

El grup va sorgir de les cendres de The Wilde Flowers, banda que mesclava el rock de Chuck Berry amb el freejazz de Cecil Taylor i que mai no va enregistrar cap disc. La Màquina Blana començà les seves activitats l’estiu del 1966. Mike Ratledge, Robert Wyatt, Kevin Ayers i Daevid Allen ràpidament varen convertir-se en els banderers de la psicodèlia anglesa al costat de The Pink Floyd, conjunt amb el qual compartiren escenaris mítics com el Roundhouse i l’UFO.

Abans d’enregistrar el primer disc participaren en alguns espectacles avantguardistes a França (música per a una obra de Picasso i un ballet de Graziella Martínez, actuació a la Bienal de París, orquestració d’"Ubú Enchainé" de Jarry). Daevid Allen va abandonar el grup poc abans d’embarcar-se en una gira nordamericana acompanyant The Jimi Hendrix Experience. Als EUA, sota la producció de Tom Wilson (Dylan, Velvet Underground) enregistraren "The Soft Machine Vol. One", ja comentat a "Clàssics del rock". Aquest primer disc presentava, d’entrada, una nova manera de fer rock. Peces llargues alternant amb algunes brevíssimes, totes especulatives i estimulants. Experimentació mitjançant masses sonores (algunes relaxades, unes altres caústiques) confeccionades per l’orgue rabiós de Ratledge i interpretades per una limitada però suggestiva veu de Wyatt. I glorioses peces de Kevin Ayers ("Joy Of A Toy", "Why Are We Sleeping?") que després enregistraria en els seus àlbums en solitari.

"The Soft Machine Vol. One" era una jugueta anàrquica massa avançada a la seva època que la companyia discogràfica no s’atreví a publicar a Anglaterra. Evidentment va ser un fracàs comercial que va repetir-se amb el posterior "The Soft Machine Vol. Two" (Probe, 1969) en el qual ja no tocà Kevin Ayers, substituït pel baixista i bon compositor Hugh Hopper.

Es tracta d’un elapé molt més transgressor que l’anterior; fuig de la psicodèlia per entrar de ple al surrealisme i al dadaisme (al.lucinants "Pataphisical Introduction" -un recitat de l’alfabet britànic-, "Dada Was Here" -on Wyatt canta en un sorpresiu castellà- i "Have You Ever Bean Green?"). Wyatt desplega càntics fràgils, quasi líquids (impressionant "Dedicated To You, But You Weren’t Listening" en què és acompanyat d’una guitarra acústica).

El substitut d’Ayers, Hugh Hopper, participa activament amb la composició de la meitat de les peces, individualment o amb Wyatt, i resol el seu instrument amb efectivitat. La presència subjacent de Daevid Allen hi és present; de l’australià procedia l’afició a la "patafísica" creada per Alfred Jarry i desenvolupada a "Ubú Rei"; no debades el grup va rebre un guardó de la parisenca Societat de Patafísics en reconeixement dels seus musicals esforços per subvertir la cultura establerta. L’organista Mike Ratledge (amb un fabulós solo a "Hibou, Anemone And Bear") s’encarrega d’una tercera part del disc on barreja els aprenentatges de la música contemporània (Stockhausen i, sobretot, Terry Riley) amb el freejazz. Aquesta serà l’orientació de l’interessant tercer disc ("Third") on el pes de Wyatt quedarà, dissortadament, força reduït. "The Soft Machine Vol. Two", trenta anys després, encara desprén una bellesa inquietant. Sens dubte el disc més representatiu del grup i una obra mestra dels 60.

Encara circula una bona edició digital (Big Beat, 1995) que inclou íntegrament els dos primers discos. Ambdós, material imprescindible.

Pere Ferrando