Comentant el magnífic "Village Green" de The Kinks, dèiem la setmana passada que, per primera vegada, uns textos de música pop es referien a qüestions ecològiques. Un assidu a aquest racó dominical ens adverteix que Spirit, la banda del guitarrista Randy California, se'ls anticipà per mig any, ja que a principis del 68 havien enregistrat "Fresh Garbage", una irònica cançó que denunciava la destrucció del paisatge. Spirit! No tingueren molt d'èxit i s'esvaniren per reaparèixer intermitentment, sempre en segona línia i lluitant contra la ximpleria de les discogràfiques. Una llàstima ja que la seva obra, especialment l'enregistrada entre el 1968 i el 1970, mereix ser rescatada de l'oblit i ultrapassar el maleït cercle del culte.

El disc que va cloure aquesta etapa, "The Twelve Dreams Of Dr. Sardonicus" (Epic, 1970), és un dels imprescindibles del segle. Curiosament, Randy California hi seguia desenvolupant propostes referents a la necessitat de preservar l'entorn natural. Rebobinem la cinta de la història i parlem-ne...

Randy Wolfe va nèixer el 1951 a Los Angeles i als setze anys ja havia tocat a Nova York amb Jimi Hendrix qui el va motejar "California". De tornada a L.A. formà Spirit amb Mark Andes (baix), Jay Ferguson (veu), John Locke (piano) i el seu padrastre, el bateria de jazz Ed Cassidy. Tècnicament, una banda d'alta qualitat. Randy California, quasi un adolescent, ja apuntava com a gran guitarrista; Andes havia tocat amb Canned Heat, Locke amb Robby Krieger de The Doors i l'eternament afaitat pare adoptiu havia acompanyat diversos gegants del jazz (Thelonius Monk, Cannonball Adderley i Gerry Mulligan).

Lou Adler, el productor de The Mama's And The Papa's, els produí tres elapés, un material fresc, sincer i diferent al que circulava per la zona. "Spirit" (CBS, 1968), era un conglomerat plàcid de rock, jazz, blues i folk passat pel "turmix" de la psicodèlia imperant; bellament ornat per l'arranjador de jazz Marty Paich. "The Family That Plays Together" (CBS, 1969) era similar a l'anterior però més madur; màgics arranjaments i molta energia rock, encara que hi bategaven influències jazzístiques, fins i tot fragments quasi clàssics. Incloïa una colorista "I Got A Line On You", energia pura amb sons exòtics que els féu fregar l'èxit. "Clear" (CBS, 1969) era un altre mosaic sonor format per bones cançons i algunes peces que havien escrit per a la banda sonora de "The Model Shop", pel.lícula de Jacques Demy.

Les troballes dels tres discos anteriors (gotes jazzístiques, esquits pop, guitarres incisives) es concentren, polides, a "The Twelve Dreams Of Dr. Sardonicus", un àlbum franc i versàtil, la darrera expansió psicodèlica en una explanada acústica. Sota les ordres de David Briggs (més tard productor de Neil Young), i en un ambient tens que desembocà en la desfeta de la banda, els membres de Spirit enregistraren durant sis mesos un repertori impressionant, l'equilibri perfecte entre la gosadia de California i la comercialitat de Ferguson, autors de quasi tot el disc.

Les cançons de Randy California són un centellejant material acústic ("Life's Has Just Begun", "Soldier") encapçalat per la microjoia vital "Nature's Way", emocionant cant al Planeta. A més, pop de luxe ("Street Worm", on el guitarrista utilitza la tècnica de mantenir suspesa una sola nota), un instrumental vaporós ("Space Child", l'única peça del pianista Locke). L'arranjador David Blumberg (substitut de Marty Paich) afegeix uns vents efectius a "Mr. Skin" i a "Morning Will Come".

"The Twelve Dreams..." va ser un desconcertant i inimaginable fracàs degut, en part, a una crítica negativa d'algun fava de la revista "Rolling Stone". Anys més tard, picats per no haver rebut mai cap percentatge de vendes, Randy California realitzà una auditoria a la CBS i descobrí l'engany: "The Twelve Dreams..." havia estat disc d'or! Des que s'edità fins a l'actualitat ha venut més d'un milió de còpies.

La ressaca del cap d'any del 97 va esvair-se en assabentar-nos de la seva mort mentre practicava surf amb el seu fill Quinn a Hawaii. Atrapats per un fort corrent, Randy aconseguí salvar-lo però, extenuat, la mar l'aglapí. Sempre se'n van els millors? Bé... Es un tòpic que no deixam de creure que és cert quan pensam en l'honest Randy California. Un silenci lacerant per als qui admiràvem la força i la bellesa insòlita de cançons com "Nature's Way".