springsteen-borntorun.jpg (10006 bytes)

BRUCE SPRINGSTEEN

"Born To Run" (1975)

 

Poques vegades en la història del rock un article de crítica musical ha assolit tant èxit com el que el mes de maig de 1974, Jon Landau, famós crític de la revista "Rolling Stone", va escriure en una revista de Boston: Deia: "El passat dijous, en el Teatre Harvard Square, vaig veure brillar el passat del rock and roll davant els meus ulls. I vaig veure alguna cosa més: el futur del rock and roll; el seu nom és Bruce Springsteen. En una nit en què necessitava sentir-me jove, ell em va fer sentir com si escoltàs música per primera vegada." El segell discogràfic CBS, en el qual el nostre protagonista ja havia enregistrat dos elapés, aprofitant el prestigi de Landau, va fer de l'article una campanya publicitària a nivell mundial. D'allò han passat més de vint anys; els treballs, alguns excepcionals, signats per Springsteen han fet que les paraules de Landau no quedassin com a simples frases d'un crític de rock en una nit que havia begut alguna cervesa de més. Avui parlarem de la primera obra mestra d'Springsteen. D'un disc que commocionà el mercat discogràfic i que ben aviat fou considerat millor àlbum de la dècada dels setanta i un dels cent enregistraments imprescindibles de la més famosa de les músiques populars del segle XX. El rock.

"Born To Run" (CBS, 1975) era el tercer disc d'Springsteen. Què havia fet abans? Doncs, dos enregistraments molt interessants; sobretot el segon. El 1972 quan tenia 23 anys i després d'haver malviscut formant petites bandes, conegué un mànager, Mike Appel, qui li aconseguí un contracte amb la potent CBS. D'aquesta manera, el 1973 s'edità "Greetings From Asbury Park", un disc acústic, amb tènues aires jazzístics, fortament banyat de rhythm and blues, i amb la intensitat del bon rock. La companyia discogràfica el va llençar com si es tractàs de l'aparició d'un nou Bob Dylan, cosa que no va funcionar; el disc passà completament desapercebut. Tanmateix és un bon àlbum que, 25 anys després, conserva la frescura d'antany. Per promocionar el disc formà un grup, la famosa E Street Band, amb músics de la seva ciutat, New Jersey. Precisament, el títol del segon disc, publicat el 74, va ser "The Wild, The Innocent And The E Street Shuffle". Un fenomenal disc que no va triomfar degut a la manca de promoció. S'hi troba, aproximadament, tot el que enèrgicament ampliat podrem veure a "Born To Run". Per qüestió d'espai avui no l'analitzarem però que quedi clar que és la primera gran obra d'Springsteen. Imprescindible i un dels millors discos de l'any 1974.

Springsteen i la seva banda s'embarcaren en una monumental gira pels EUA. En directe, demostrà la seva capacitat de comunicació; en unes actuacions que ultrapassaven les tres hores, la connexió que realitzava amb el públic era entusiasmant. Ciutat a ciutat, eren molts els joves que en Springsteen trobaven l'heroi quotidiá que necessitaven: un individu que parlava com ells, que vestia com ells, que semblava real. Un subjecte exasperadament normal que escrivia cançons endiabladament bones. Però la impressió dels agressius executius de la CBS no era la mateixa; estaven a punt d'expulsar-lo. Però...

Aparegué Jon Landau i el famós article. "He vist el futur del rock and roll." Entre crític i cantautor va nèixer una relació d'amistat i de treball; Landau l'ajudarà a canalitzar les energies i a aclarir els dubtes que puguin sorgir dins l'estudi. El crític de rock ja tenia una certa experiència com a productor (s'havia encarregat del segon àlbum de MC5, "Back In The Usa", disc que ja hem comentat a "Clàssics del Rock"). En qüestió de mesos, de manera espontània, s'alçà una enorme campanya publicitària gratuïta. La CBS canvià d'opinió i, en comptes de foragitar-lo, ampliaran el pressupost per al tercer disc.

L'enregistrament del disc es va dur a terme als estudis Record Plant de Nova York. Els productors de l'event varen ésser Springsteen, Landau i Appel, qui encara era el seu mànager (i amb qui després de la publicació del disc va mantenir un llarguíssim plet en els tribunals de justícia). El conjunt que l'acompanyà estava format per alguns membres de la E Street Band (el baixista Gerry Tallent i el gegantesc saxofonista Clarence Clemons) i noves adquisicions com el pianista Roy Bittan, el qual realitzà un treball esplèndid, convertint el piano en l'instrument principal del disc. A més, hi hagué convidats de luxe com els germans Brecker i el saxofonista Dave Sanborn. Un altre dels participants bàsics en l'enregistrament va ser Jimmy Iovine,l'enginyer de so, el qual havia treballat anteriorment amb Phil Spector i de qui aprengué el domini del so abarrocat que governa la música de "Born To Run"; un so compacte, brillant i efectista. Iovine proporcionà a l'enregistrament un so comparable al famós "wall of sound" spectorià.

Des de l'explosiva primera cançó de l'àlbum, "Thunder Road", fins a la llarguíssima (més de 9 minuts) i abrasiva peça que el tanca, "Jungleland", "Born To Run" és un passeig per una festa sonora. Totes les 8 cançons del disc formen una entrega musical enèrgica i rabiosa, viva i passional. Els ingredients essencials per a un magistral disc de rock.

Els seus textos, seguint la línia dels anteriors dos elapés, son cants a la llibertat i a l'amor, protagonitzats per gent anònima de les ciutats i pobles de Nord-Amèrica; però l'àmbit local s'ultrapassa, ja que la passió amb què les peces són interpretades fa que esdevenguin material universal. Ni tan sols la mítica temàtica rockera dels cotxes (tan freqüent en Springsteen) restringeix la projecció de les petites històries de sexe i depressió a l'inequívoc escenari estadounidenc. Els personatges de les cançons d'Springsteen són vitals i sensibles i lluiten per sobreviure, encara que sigui corrent, enmig de la paranoia que els envolta. A pesar de tot, l'atmosfera no és pessimista com sí ho serà a la següent gravació, "Darkness On The Edge Of Town".

Des del primer solc fins al darrer no hi ha res que desdigui. Un gran decorat romàntic, un ambient èpic i un intens gust a nit. 45 minuts de cançons esplèndides. "Born To Run", òpera urbana dels anys setanta, és un disc imprescindible.

home