Si bé el seu talent va declinar durant la passada dècada -no oblidem que just fa uns mesos va complir els cinquanta anys- Bruce Springsteen, per damunt de la imatge de megaestrella -insuportablement- autèntica i honesta -i treballadora i incorruptible i...-, ens ha deixat una valuosa col.lecció d’elapés que, tranquil.lament, figuren entre els millors del segle.

A "Clàssics del rock" The Boss ja ha aparegut dues vegades; comentàrem extensament l’èpicoidealista "Born To Run" i, també, el quart "Darkness On The Edge Of Town", un disc que pogué enregistrar després de dos anys de durs litigis amb el primer mànager, Mike Appel. Quan va aparèixer aquest àlbum ens semblà el cim de la seva música ja que "Darkness..." era un superb exercici de rock ufà elaborat mitjançant la millor síntesi verbal i narrat amb dramàtic estil cinematogràfic. El novembre de 1980 descobrírem que sempre hi ha un més enllà. "The River" (CBS), llarg, espaiós, obert, fitorava les tendències fredes que la indústria musical començava a imposar i que actualment imperen en aquesta època neofeixista.

Els nombrosos solcs de "The River" combinaven la innocència de "Greetings From Asbury Park", el romanticisme de "The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle", l’heroisme de "Born To Run" i la desesperació de "Darkness On The Edge Of Town". "The River" no només va ser el millor disc de 1980 sinó un autèntic clàssic del segle.

El cinquè disc de Springsteen era un doble vinil format per vint cançons que havia elegit d’entre una seixantena -era l’època més fecunda del seu llarg període d’esplendor, 1975-1982-. Va ser enregistrat als estudis The Power Station de Nova York i enllestit als Clover Recording Studios de Los Angeles. El grup que l’acompanyà, The E Street Band, comptava amb els mateixos músics que havien enregistrat "Darkness...": Roy Bittan i Danni Federici -teclats-, Clarence Clemons -saxofons-, Garry Tallent -baix-, Steve Van Zandt -guitarres-, i Max Weinberg -bateria-. Es mantenia aquell so compacte i sòlid i augmentava la compenetració. A "The River", la Banda del Carrer E es convertia en la unitat instrumental més efectiva de l’època, el paradigma de l’evolució del rock clàssic. La producció d’aquells vuitanta minuts fluvials se la repartien el mateix Springsteen, el mànager redemptor Jon Landau i l’astut guitarrista Van Zandt.

Bàsicament, "The River" constava d’onze rocks i nou balades. Peces majoritàriament curtes i impactants que se succeïen veloçment gràcies a una bona tasca d’organització i ordre: fúria i energia a l’inici de cada cara i balades incandescents com a final dels quatre costats. Així, els primers acords de "The Ties That Bind", l’obertura, o les enganxadisses melodies de "Ramrod" prometien un viatge intens, mentre que "The River" (un minut de la qual il.lumina la fosca producció musicals dels anys vuitanta) o "Independence Day" convidaven a la reflexió i a continuar l’audició.

"The River" no inventava res; s’alimentava de la tradició. Injectades de rock and roll clàssic i trepidant, "You Can Look", "Cadillac Ranch" i "I’m A Rocker" (més que una autoproclamació), sorgien brillants i explosives. Els sons negroides (soul, rhythm and blues) impregnaven les composicions més descaradament comercials que, encoratjades per un pragmàtic Landau, havien de convertir Springsteen en estrella multitudinària del rock. D’aquesta manera, els senzills "Hungry Heart" i "Sherry Darling" -tal vegada els únics moments fluixos del doble àlbum- entraren fàcilment en les programacions radiofòniques més convencionals. Sorprenentment, per primera vegada en tota la seva discografia, explorava el country amb "Wreck On The Highway" que esdevingué una nova via per a joves intèrprets (Dwight Yoakam, Steve Earle) que la utilitzaren per decantar-se de la rutina d’un gènere que, allí, es resisteix a morir.

Quant els textos, Springsteen, molt millor que alguns aclamats pseudopoetes, seguia construint cròniques urbanes que, a pesar d’algunes referències espacials concretes, s’universalitzaven gràcies a inquietuds més generals: la llibertat individual i el que costa aconseguir-la, la solitud (volguda o no), la mediocritat, la indefensió... Sense abandonar la plataforma de bard de les aspiracions i derrotes de l’individu americà (treballadors esgarriats, mares adolescents, amics exasperadament normals i cotxes, molts de cotxes), Springsteen situava els textos en un topos qualsevol. El somni universal de l’heroi anònim. Virtuós, emocionant i imperturable, resum d’estils i actituds, "The River" és el seu disc més perifèric. Una extensa eixampla d’idees que, vint anys després, el citam com a obra mestra.

Després de "The River" s’embarcà en una inacabable gira mundial que finalitzà amb l’edició del corprenedor i espartà "Nebraska", enregistrat en solitari amb la simple ajuda d’un magnetòfon casolà. Era el 1982. Un proper diumenge us comentarem la darrera gran obra de Springsteen.