Hi va haver un temps en què el rock havia perdut alguns dels seus primordials ingredients, esdevenint avorrit i insorpresiu i insípid. Vàrem haver d'esperar l'arribada del punk per trobar material vibrant... A comptagotes sortien els productes que insuflaven vida a l'esmorteït paisatge.

La collita musical del 76 va ser decebedora; hauríem de recercar molt per trobar una dotzena discos magistrals. Però va ser el 1976 , època de tímida apertura del règim franquista, quan la casa discogrpàfica Movieplay (la de Llach i Raimon) edità un subsegell nou, "Mediterráneo", el qual es proposava rescatar elapés descatalogats o no editats a l'Estat. En aquesta operació publicaren la discografia d'una de les bandes imprescindibles dels anys 70: Steely Dan. Del 1972 al 1980 enregistraren set elapés que, junts, formen l'enciclopèdia essencial del vessant més eclèctic del rock. En ésser tots els discos d'una considerable vàlua començarem comentant el primer i més endavant rescatarem la resta de l'ingrat oblit a què s'han vist sotmesos.

A pesar que els primers discos d'Steely Dan presenten una formació molt estable, la banda realment va ser formada per dos individus anomenats Walter Becker i Donald Fagen, (mal) estudiants del liberal Bard College neoiorquí als quals uní l'interès pel jazz (Gillespie, Monk, Parker, Davis...) i l'aversió a les classes d'Educació Física. Només sortir del col.legi gravaren la banda sonora d'una infame pel.lícula, "You Gotta Walk It Like You Talk It" protagonitzada pel poc graciós Richard Prior. Passaren desapercebuts pel dur món de la indústria vinílica. I el mateix va succeir-los quan formaren el grup Jay & The Americans. Davant les minses expectatives i gràcies a qui serà el futur productor, Gary Katz, entren a la plantilla de compositors del segell ABC-Dunhill on escriuran cançons per gent diversa (incloent-hi Barbra Streisand i José Feliciano).

Katz apostà per ells. Reuniren una banda de músics excel.lents de la Costa Est: Jeff "Skunk" Baxter i Denny Dias (guitarristes); Jim Hodder (percussionista); i David Palmer (veu). Becker tocava el baix i Fagen, a més de cantar, els teclats. Sols els faltava un nom eufònic: Steely Dan? El Club D'Autèntics Fans D'Steely Dan ens passen la informació: Steely Dan és un fal.lus de plàstic mecanitzat que apareix a "The Naked Lunch", polèmica novel.la de l'ínclit William Burroughs.

"Can't Buy A Thrill" (ABC Records) sortia de botador ja que presentava una mescla d'instrumentació variada (fins i tot sítar elèctric!), sons brasilenys, múltiples melodies, tocs de jazz i pop perfecte sense edulcorar. Les deu cançons són belles i estan executades simplement i perfecta. Són la concreció del que Fagen i Becker (autors de tots els temes, per suposat) havien estat maquinant els darrers anys a l'estudi. Com a tots els discs d'Steely Dan no hi sobra cap cançó; algunes són més enganxoses que altres, però totes formen una estructura magistral.

"Do It Again" obre el disc; la percussió de la introducció era un omple-pistes assegurat a les discoteques més "enterades" de l'època. El teclista Eomir Deodato en va realitzar una versió també molt exitosa. "Dirty Work" és una de les cançons cantades per David Palmer, posseïdor d'una veu sublim i emotiva, contrapunt de la de Fagen. Palmer, després d'enregistrar el disc, sortí de la banda per anar-se'n al grup Big Wha-Koo. A "Change Of The Guard" queda demostrat que Baxter és un virtuós de la guitarra. Qui la toca a "Reelin' The Years" és un dels cinc músics convidats, Elliot Randall. Totes les parts vocals són acuradíssimes; un exemple en seria la peça que tanca l'elapé "Turn That Heartbeat Over Again" on trobam les veus de Fagen, Becker i Palmer. De l'elapé, se n'extragueren dos senzills: l'inevitable "Do It Again", superèxit a mig món, i "Reelin' In The Years". L'àlbum assolí el lloc nº 17 als EUA mentre que a Europa no tingué ressò. A l'Estat espanyol s'edità amb portada censurada.

A "Can't Buy A Thrill" (títol fals perquè el disc és emocionant i el pots comprar) aconsegueixen reduir les distàncies entre el pop i el jazz inserint un càlid esperit de nostàlgia que converteix l'enregistrament en un brillant disc, més si tenim en compte que és el primer d'una banda poc compenetrada, gravant lluny de casa (a Califòrnia, concretament).

No fan rock. No fan jazz. Ultrapassen el pop. Becker i Fagen són, tal vegada, la millor parella compositora de la dècada dels setanta. Creatius i elegants. Com digué D.S. Mordoh, a vegades sembla que cal posar-te un esmòquing per escoltar Steely Dan

Per quin motiu el censor espanyol prohibí la portada? Pel musculós "action man"? Per la tímida rossa que amaga la cara? Pels sensuals llavis xucladors? Perquè les dones de la paret no esperen, precisament, l'autobús?

Steely Dan prepararen un canvi per al segon disc, "Countdown To Ecstasy"...