En aquesta secció no saludam novetats; més bé ens rebejam en la nostàlgia del llegat. Avui, però, no podem evitar un somriure mentre llegim que Walter Becker i Donald Fagen, les autèntiques ànimes de Steely Dan, han publicat un nou disc: "Two Against Nature". Vint anys després d’editar "Gaucho" (el darrer àlbum en estudi ja que "Alive In America", del 1992, era un enregistrament en directe), a la fi s’han decidit. "Two Against Nature" és un disc que comprarem sense haver-lo escoltat prèviament ja que tot el material en què Fagen i Becker han participat és d’alta qualitat.

Aquesta novetat és bona excusa per comentar un disc dels nostres dos iconoclastes novaiorquesos; i no serà el primer ja que en aquesta pàgina hem parlat de "Can’t Buy A Thrill" i "Countdown To Ecstasy", els dos primers discos que enregistraren el 1972 i el 1973, respectivament. Recordarem que Becker i Fagen, amics de l’institut, després de passar-se una temporada composant per a diversos cantants (Barbra Streisand, José Feliciano...) es traslladaren a California on s’uniren a Jeff Baxter, Denny Dias, Jim Hodder i David Palmer. De "The Naked Lunch", de Williams Burroughs, varen extreure el nom de Steely Dan: un fal.lus de plàstic mecanitzat. El primer elapé, precís i eclèctic, incloïa l’aclamada "Do It Again"; després, "Countdown To Ecstasy", musculós i madur, va consolidar-los com una banda inclassificable que, sense fer estrictament rock, ni exactament jazz, ultrapassaven el pop i rompien esquemes. Dos esplèndids discos que varen ser superats amb el lliurament del 1974, "Pretzel Logic" (ABC-Dunhill).

Com en els dos discos anteriors, Gary Katz va ocupar-se de la producció de l’enregistrament que tingué lloc, com sempre, a The Village Recorder de Los Angeles. El grup era un quintet però el nou projecte requeria densitat instrumental que obtingueren amb l’ajuda d’un caramull de prestigiosos músics de sessió (Jeff Porcaro, Victor Feldman, Ernie Watts...); a més, en algunes peces, comptaren amb l’addició d’una orquestra sota els arranjaments de Jimmie Haskell.

La característica més important de "Pretzel Logic" respecte del disc anterior era l’abandonament d’estructures musicals obertes; s’hi eliminaren les llargues cavalcades instrumentals en benefici del format breu, fins i tot, brevíssim, ja que sis de les onze composicions no arribaven als tres minuts de durada. Així, amb el tercer elapé, Steely Dan es decantava clarament cap a la "cançó". I ho feia amb un tractament perfeccionista; cada una de les peces va ser treballada metòdicament fins a posseir uns arranjaments molt rics, fugint de la improvisació i aprofundint en el seu desenvolupament harmònic. A "Pretzel Logic" no sobra ni una peça, no sobra ni un minut. Eren uns altres temps, quan els discos, orfebreries viníliques, només duraven trenta o trenta-cinc minuts...

Per primera vegada s’interessaven pel blues (el tema "Pretzel Logic") i, sense que servís de precedent, incloïen una composició aliena: "East St. Louis Toodle-OO" d’Ellington, en la qual la trompeta original era substituïda per una hàbil guitarra "wha wha". Un homenatge al Duc que continuava amb reverències a Charlie Parker ("Parker’s Band" i "Charlie Freak"). També s’endinsaven feliçment en les turbulentes estructures funki ("Night By Night") que mai no abandonaren. I la riquesa instrumental augmentava quan s’hi afegia una secció de corda ("Through With Buzz") i una de metall ("Pretzel Logic"). I la veu de Fagen, nasal, quasi opaca, desgranant històries críptiques i iròniques sobre desamors moderns. Calidesa sensual i passió, entusiasme i languidesa rítmica, cadència "cool", versatilitat... Un disc rodó i elegant, elaborat en estat de gràcia compositiva i interpretativa, que tingué amb "Rikki Don’t Lose That Number" l’èxit comercial.

"Pretzel Logic" va ser el disc de consagració als EUA (nº 8) i el que va obrir-los el mercat europeu (GB nº 36) on començà un culte encara viu. Després de "Pretzel Logic" vingueren, un per any, l’inquietant "Katy Lied", el gran "The Royal Scam" i el superb, pel seu perfecte lirisme, "Aja". El 1980, tres anys després, "Gaucho" va semblar-nos massa conformista. Però els vint anys transcorreguts han demostrat que, com tota la resta de la seva discografica, és un elapé excel.lent. I no oblidem "The Nightfly", exquisit primer disc en solitari de Donald Fagen.