Els assidus a "Clàssics del Rock" recordaran que vàrem parlar de Rod Stewart quan analitzàrem "Truth" i "Beck-Ola", els dos grans discos de The Jeff Beck Group. La ronca, portentosa i dúctil veu de Stewart era furiosa rèplica a la singularitat guitarrística de Beck. Avui comentarem els inicis de la seva carrera en solitari. El període 1969-1972 es caracteritza per l'enregistrament d'excel.lents discos de rhythm and blues i folk en el segell discogràfic Mercury. Hem elegit els tres primers àlbums: "An Old Raincoat Won't Ever Let You Down" (1969), "Gasoline Alley" (1970) i "Every Picture Tells A Story" (1971). El 1975 fitxà per Warner i lliurà alguns discos interessants fins que caigué en les mostres més repetitives de música potinera que, evidentment, li produïren vendes milionàries. Durant els 80 es mogué pels escenaris del món discogràfic com un autèntic hortera de luxe: llargues bufandes ridícules, estrets calçons de lleopard, pèls rossos en punta... Els hooligans escocesos passejaven com a folls clònics pels carrers de Magaluf emulant l'exuberància stewartiana de platalló.

Què trobarem en els discos assenyalats? Doncs, una de les veus més personals de l'escena britànica, un digne compositor de cançons i, sobretot, un gran intèrpret de peces alienes. Rod Stewart sempre ha posseït la meravellosa habilitat de cantar les cançons d'altres intèrprets de manera única. Les reinterpreta; hi aporta un nou significat i les canta amb verisme. Rod Stewart mai no ha fet una còpia.

Per incompatibilitat de caràcters deixà The Jeff Beck Group en el 69. Tanmateix ja havia signat un contracte en solitari amb Mercury a través del productor Lou Reizner. Però decidí unir-se a la nova etapa de The Small Faces. D'aquesta manera començava una singular i doble carrera. En realitat tingué més cura de la individual; ara bé, la col.lecció de discos que enregistrà amb el seu amic Ron Wood amb el nom de The Faces és summament recomanable. Algun diumenge la comentarem.

S'estorbà any i mig en gravar el primer disc. Es feia el ronser perquè abans d'enregistrar-lo volia més diners. La gasiveria, de fet, ha estat una constant en la seva carrera (així com la fama d'empedreït bevedor, de femellut i de fanàtic de la selecció escocesa de futbol). El seu biògraf George Tremlett diu que "el seu interès pels diners s'ha desenvolupat de forma tan saludable que és quasi ofensiu". A finals del 1969 s'edità "And Old Raincoat Won't Ever Let You Down" amb una selecció de cançons sensacionals. "Handbags And Gladrags", peça de Michael D'Abo que ja havia interpretat de forma excel.lent Chris Farlowe; Stewart la supera. "Dirty Old Town" d'Ewan McColl, que anys després interpretaren The Pogues; molt millor la de Rod. "Street Fighting Man" de Jagger i Richard, tan bona com l'original. "Cindy's Lament" potent peça escrita per Stewart que fa recordar l'època amb Jeff Beck. Un disc francament estupend i eclèctic: rock, rhythm and blues i folk (Stewart sempre ha estat, en el fons, un fantàstic cantant folkie). Tingué més èxit als EUA on era molt famós gràcies a l'etapa amb Beck. Allà va sortir amb el títol "The Rod Stewart Album".