En alguna altra ocasió hem parlat de la mediocre música que es va realitzar durant la dècada dels 80. Tanmateix es pot fer una selecció de discos interessants, fins i tot apassionants. De fet, l'any de tancament de la dècada ens va oferir una quinzena de prodigiosos àlbums. Quins varen ésser els millors del 89?. Els dinosaures varen tornar: Dylan i Reed demostraren que als 50 anys es podia fer rock de 24 quirats amb "Oh Mercy" i "New York". Barry Adamson, company de Nick Cave a The Bad Seeds, fabricà una obscura joia, "Moss Side Story", banda sonora d'una inexistent pel.lícula. Estilísticament a les antípodes trobam "Yellow Moon", fabulós disc de mestissatge de Neville Brothers. Torpedes brutals de punk com "No Control" de Bad Religion. O preciositats com "Failure" de The Posies, grup que podrem escoltar ben aviat a Mallorca. Però entre tots els que s'editaren aquell 1989 sentim especial predilecció pel primer disc homònim de The Stone Roses, la banda de Manchester que havia d'agafar el relleu de "gran esperança blanca" del rock anglès després de l'òbit de The Smiths. "The Stone Roses" va ser un disc impressionant que, malauradament, no tingué continuïtat. La banda ho havia donat tot amb la primera entrega. O, tal vegada, el llarg plet que mantingueren amb la seva companyia discogràfica, Silvertone Records, els esgotà. I és que si algun dia es fa una història del rock des del punt de vista mercantil o jurídic, The Stone Roses tenen reservat un dels capítols més significatius. Després us el contarem.

El cantant Ian Brown i el guitarrista John Squire tenien 17 anys quan el 1980 formaren The Patrol, banda molt influenciada pels sons de The Clash. En el 82 passaren a ser The English Rose, títol d'una peça d'una altra de les seves primerenques influències, The Jam. Finalment, en el 84 i amb la definitiva incorporació d'Alan 'Reni' Wren, bateria, i Pete Garner, baixista, es convertiren en The Stone Roses, banda que seria durant uns anys la portaveu d'un neo-hippi i ampli moviment místico-musical que tan sols un país com Anglaterra, amb infinitat de mitjans de comunicació enrevoltant el món de la música, pot fabricar. El mateix que actualment està succeint amb grups com Oasis i Blur, va ocórrer amb The Stone Roses. Revistes que setmanalment contaven les peripècies dels músics. Diaris que puntualment informaven dels seus hedonistes escàndols.

En el 87 començà l'ascendent carrera de la banda; primerament amb senzills que, si bé no triomfaren a les llistes de vendes, foren prou importants per guanyar-se la fama dins Manchester, on començaren a ser aclamats. D'aquest període són "Elephant Stone" i "Made Of Stone", dues cançons que demostren la seva enorme facilitat per desenvolupar senzilles melodies pop. La primavera del 1989 s'edità l'elapé, produït excel.lentment per John Leckie, amb onze peces compostes per Squire i Brown. En aquest disc The Stone Roses no descobreixen res. El que realment fan és modernitzar The Byrds i recordar The Beatles i The Rolling Stones. Ara bé, per una banda, ho fan de meravella; per l'altra, i aquí resideix l'excepcional mèrit de la banda, cada una de les cançons incloses són belles i perfectes. No es tracta del típic producte de la dècada dels 80, és a dir, elapés que tan sols contenen una o dues bones cançons (normalment els senzills que se n'han extret) mentre que la resta de material és completament secundari, sinó rebutjable. The Stone Roses demostraren que tenien un material d'alta qualitat que podia conformar un disc absolutament rodó ja que les cançons estaven perfectament elaborades gràcies a unes captivants melodies que desprenien un immens talent compositiu. No és gens estrany que el geni de les finances David Geffen s'hi fixàs i hi veiés una màquina de guanyar diners.

El disc és bàsicament rock, encara que el tractament de la bateria sigui "house". Les nebuloses guitarres de John Squire invadeixen totes les peces emulant, en una esplèndida connexió retrospectiva, al més inspirat Roger McGuinn. Enganxadisses tornades a la narcisista "I Wanna Be Adored" o a l'elegíaca "I Am The Resurrection". Totalment melòdica "She Bangs The Drums". "Shoot You Down" podria ser signada pel millor Gene Clark. I "Made Of Stone" rememora l'època psicodèlica de Love. Plena de textures diverses, "Waterfall". A "Elizabet My Dear" (que realment és una adaptació de "Scarborough Fair" de Simon & Garfunkel) aprofiten per arremetre contra la monarquia britànica, centre dels seus atacs polítics juntament amb el govern conservador britànic. Un dels grans discos dels 80. El darrer gran disc de la dècada. Semblava imnpossible superar-lo. I no ho feren.

La Geffen Company els temptà amb una oferta de 20 milions de lliures esterlines (més de quatre mil milions de pessetes!). Però havien signat un contracte amb Silvertone per 35 anys. La banda amenaçà Silvertone amb no tornar a enregistrar cap cançó més i, fins i tot, retirar-se dels escenaris. Silvertone els demandà; semblava que la companyia tenia tota la raó ja que sempre havien complit amb la seva part. Però, el jutge, després d'un any de litigi judicà a favor de The Stone Roses a mitjans 1991. La banda va desaparèixer del mapa per enregistrar el segon disc. No el tingueren llest fins al desembre de 1994 i es titulà "The Second Coming". Però la màgia havia desaparegut. I també les melodies precioses del primer disc...