La passada nit de Tots Sants se celebrà el trentè aniversari de la primera actuació de The Stooges, la banda més desorbitada dels 60. Succeí en un escenari idoni, el Grande Ballroom de Detroit, on MC5 enregistrarien, en directe, l'incendiari i ja comentat a "Clàssics del rock", "Kick Out The Jams". Aquella nit la banda estava formada pels mateixos perillosos individus que enllestirien mesos més tard un amfetamínic primer vinil: Dave Alexander (baix), Ron Asheton (guitarra), Scott Asheton (bateria) i James Newel Osterberg (veu) qui ja era conegut per Iggy. Aquella nit, en el Grande Ballroom, es va començar a escriure el llibre d'estil del punk.

Iggy Pop, als 16 anys, abans de vomitar versos freds amb The Stooges, havia tocat la bateria a The Iguanas (d'aquí procedeix "Iggy"); als 18 va destrossar els timbals de The Prime Movers, una altra efímera banda de garatge. El 1967, quan tenia 20 anys, un concert de The Doors li canvià la vida. L'obscenitat de Morrison, la seva salvatge autoconsciència, les calitges pestíferes de Detroit i la més que severa educació d'un pare militar, formaren el beuratge explosiu que l'havia de convertir en un dels personatges més excessius de la història del rock: un animal escènic provocador que amb modes reptilescos havia de cantar la desaparició del somni hippi.

Des del principi, The Stooges s'alimentaren eclècticament: blues salvatge a l'estil de Howlin' Wolf, rhythm and blues aspre que recordava els primitius Stones, rockabilly sec de la marca Sun, i freejazz fruit d'escoltar Coltrane i Sun Ra. Tot això, mesclat amb el més insultant feedback febrós, provocava una tortura sònica que aconseguia esverar el personal més transgressor. Resultat: ningú no els acceptava, problemes per a actuar...

El caçatalents Danny Fields (amic de Jim Morrison i de The Velvet Underground, futur mànager de fantàstics betzols com Ramones i The Modern Lovers), arribà el 1968 a Detroit amb la intenció de veure en directe MC5. Iggy, amic dels cinc al.lots de Motor City, aconseguí que la seva banda actuàs en el mateix concert. Aquella nit, Fields se'n dugué les dues joies del protopunk de Detroit: MC5 i The Stooges havien fitxat per Elektra Records.

L'estiu del 69, mentre es celebrava el festival de Woodstock, s'edità "The Stooges" (Elektra), manifest que delatava el ràpid desenllaç del moviment hippi. El contingut de les vuit peces que formaven el primer elapé de la banda d'Iggy eren la perfecta agenda per a perdularis i desarrelats adolescents. John Cale, defenestrat mesos abans de The Velvet Underground, produí l'artefacte, polint-lo excessivament. Així i tot, la poesia bruta, ràpida i concisa d'Iggy Pop, i la música d'Asheton té efectes deflagradors. Admonicions sexuals ("Real Cool Time"), suggeriments masoquistes ("I Wanna Be Your Dog"), proclames nihilistes ("1969") i odes a l'avorriment ("No Fun"), es van desgranant amb simplicitat enrabiada i de la manera més tosca possible. Aquest primer elapé també incloïa una desconcertant i orientalista "We Will Fall" que, amb la intervenció de Cale a la viola, trencava la unitat devastadora del que és un disc "kamikaze".

El disc, que fracasà comercialment, s'acompanyà d'actuacions brutals, auspiciades pel consum d'una remolinada de substàncies prohibides. Més que concerts allò eren violentes i escatològiques interaccions, verbals i físiques, amb les audiències que s'atrevien a comprar una entrada: de tot hi havia, des de vòmits a automutilacions amb ampolles llançades pel públic.

Per al segon elapé, "Funhouse", marxaren a Los Angeles i no comptaren amb la col.laboració de John Cale. Però aquesta és una altra història...