t.rex-t.rex.jpg (7169 bytes)

T. REX

"T. Rex" (1970)

 

El 1971 moria a París Jim Morrison. La seva desaparició donaria pas al naixement del conegut culte. A la mateixa època, el grup anglès T. Rex triomfava a mig món gràcies a l’incondicional suport dels germans petits dels iniciats en la fe pòstuma del cantant de The Doors. El líder de T. Rex, Marc Bolan, també desapareixeria tràgicament sis anys més tard. Després de la seva mort també aparegué un culte, subterrani però fervent. Bolan s'ho mereixia; era molt més divertit que Morrison.

Mark Feld (Londres, 1947) decidí ser un "nou Dylan" i es passejà pels clubs de folk londinencs amb el nom de Toby Tyler; envià dues maquetes a Decca Records i aconseguí un contracte de dos senzills que, amb el nom de Marc Bowland i a pesar de la promoció (que el volia fer passar per un "nou Donovan"), no reeixiren. El 67 entrà a les files del grup John's Children, interessant banda de rhythm and blues psicodèlic amb què enregistrà un "single" i partí ja que les seves aspiracions no passaven per ser un subaltern. El 67 creà, amb Steve Peregrine Took, Tyrannosaurus Rex, fitxant per Regal Zonophone. Amb el vist i plau d'importants ajudes com el locutor John Peel i el mànager Tony Visconti (també de David Bowie), el grup esdevingué focus d’atenció de l’atractiu "underground" londinenc, del qual renegaria més tard. El més destacable del primer elapé de Tyrannosaurus Rex és l'excèntric i llarg títol, "My People We're Fair And Had Sky In Their Hair But Now They're Content To Wear Stars On Their Brows" (uff!). No deixa de ser també curiós el nom del segon: "Prophets Seers & Sages The Angels Of Ages". Es tracta de discos acústics, amb mínims sons rock, basats en els folklores celta i oriental, amb textos naïfs que burxen dins de les mitologies anglosaxones i les llegendes medievals; Tolkien, William Blake i la ciència ficció nordamericana (les seves grans lectures) hi pul.lulen constantment. L'estiu del 1969 es publicà "Unicorn", el darrer amb Steve Took qui marxà a Pink Fairies; el darrer elapé de Tyrannosaurus Rex va ser "A Beard Of Stars" (1970).

Si ho hagués deixat aquí, amb quatre mediocres elapés de folk rock, Bolan no hauria aparegut en aquestes columnes. Els moments de glòria s'aproximaven. A finals del 70, amb una banda renovada i amb l'acursat nom de T. Rex, Bolan adoptà una nova imatge, asexuada i lleument libidinosa que impactà especialment entre els adolescents, els futurs gran compradors dels seus discos, sobretot "singles", ja que l’elapé, si bé era un format consolidat, només era atresorat per joves no precisament "teens". El senzill "Ride A White Swan" (nº 2, 10.000 còpies venudes en una setmana) ja va ser promocionat amb un Bolan endiumenjat amb calçons estrets, sabates amb plataformes, camises de colors cridaners i pols de platallons. Era l’autèntica i primera imatge del "glam rock" que després copiaren David Bowie, Roxy Music i Steve Harley. Seguidament aparegué "T. Rex" (Cube, 1970), l'àlbum que avui comentarem.

Aquests dos enregistraments només varen ser el preludi de la "bolanmania" apareguda el 1971, quan el nostre home edità un grapat d'aferradisses bombes pop que tingueren un èxit comercial majúscul: "Hot Love" (nº 1 durant cinc setmanes), "Get It On" (reeditada constantment), "Telegram Sam", "Ballroom Of Mars"... Peces emblemàtiques del pop de la dècada que s’incloïen (o no) a elapés rodons com "Electric Warrior" i "The Slider". Però aquesta és una altra història per a un altre diumenge.

"T. Rex", enregistrat als famosos estudis Trident de Londres i produït per Tony Visconti, és un disc de transició que si bé inclou característiques de la primera etapa ja deixa endevinar la revolució que Bolan duria a terme poc després. D’aquesta manera, encara hi ha connexions amb el rotllo místicofantasiós ("Som els fills de Ra/Hem recorregut les Valls del Sol/El nin plorarà/Sobre cignes volaran els Fills de Ra/I som els exploradors de l'espai", diu el molt brètol a "The Children Of Rarn"); i també hi trobam espigoladures acústiques ("The Visit" i l'esplèndida "The Time Of Love Is Now"), o tènues cortines de violins ("Beltane", excel.lent).

Però, com dèiem, al primer elapé de T. Rex, ja hi bullen sintonies malaltisses de rock adolescent i de pop descarat, textos concisos i onomatopeics rabejats amb guitarres avellutades ("Jewel"), ornats amb la veu gatuna, sensual i obsessiva de Bolan i la presència de cors melosos ("Childe"). Una reinvenció del rock and roll amb aromes de pupitre escolar. Minimalista, precís, melòdic, intimista i lleument ballable; realment, l'únic defecte del primer disc de T. Rex va ser no incloure cap de les exitoses cançons pop que apareixerien el següent any.

Tal dia com ahir, el 1977, quan li faltaven dues setmanes per complir els 30 anys, Bolan va morir en accident de cotxe.