A mitjan la dècada dels 70 va desenvolupar-se a Londres i a Nova York la gènesi de dos moviments paral.lels, el "punk" i la "new wave". Les semblances d’ambdós estils apuntaven a evidents influències transmeses, bàsicament, per The Velvet Underground i The Stooges. La divergència essencial l’hauríem de cercar en la diferent rebuda immediata que tingueren. Mentre que a Anglaterra, "punk" i "new wave" varen ser acceptats amb entusiasme, a Nova York només tingueren eco entre una minoria; una minoria intel.lectual, per més senyes. Talking Heads representarien el seu paradigma. Estudiants d’art a l’Escola de Disseny de Rhode Island, David Byrne i Chris Franz crearen el grup després d’haver format part de The Artistics i The Autistics. Mesos més tard, el 1975, s’hi incorporà l’al.lota de Chris, Tina Weymouth, i ja en el 1977, tancà el quartet Jerry Harrison, procedent dels meravellosos Modern Lovers de Jonathan Richman.

La diferència entre Talking Heads i la resta de bandes coetànies que, en un principi, formaven part del mateix "paquet nordamericà", ens la pot explicar el seu comportament quan, abans d’enregistrar el primer elapé, vingueren de gira a Europa amb els "destructors" Ramones. Els Ramones odiaven Europa perquè no els agradava la idea d’un lloc on la majoria no parlava anglès. David Byrne i Tina Weymouth intentaven practicar francès i italià quan visitaven museus i galeries d’art. Ramones no provaven les cuines locals i cercaven McDonalds desesperadament. Els Talking degustaven tot el que podien i volien veure els monuments de cada ciutat que visitaven. No és estrany que els Ramones els engaltassin contínuament que "no eren una banda de rock and roll". I és que Byrne i companyia sempre varen funcionar més com a cèl.lula artística que com una banda convencional.

El primer disc del grup, "Talking Heads: 77" (Sire Records) és una provatura lúdica i decididament pop del futur material. Peces quasi inconcloses, jocs d’harmonies i algun "riff" intens. Sire Records, erròniament, va editar-lo al mateix temps que publicava els excel.lents discos d’altres tres grups punk: The Saints, The Dead Boys i Richard Hell and the Voidoids. Es tracta d’un elapé interessant però molt menor del que avui volem comentar-vos, "More Songs About Buildings And Food" (Sire, 1978), el primer d’una llarga sèrie d’elapés produïts per Brian Eno qui esdevingué el cinquè membre de la banda, aportant la seva manera de concebre el pop urbà, a través d’un personalíssim llenguatge basat en l’electrònica minimalista.

"More Songs About Buildings And Food", enregistrat la primavera del 1978 als estudis Compass Point de les Bahamas, intentava copsar el so que estaven realitzant en directe; per això, treballaren especialment amb micròfons d’ambient. En una setmana enregistraren els onze temes i la resta del temps (tres setmanes) la dedicaren a retocar i a incorporar els suggeriments d’Eno qui havia duit als estudis els seus propis sintetitzadors. El resultat final és una variada col.lecció de pop melòdic embolcallada per superfícies sonores claustrofòbiques, repetitives i fredes, sense menysprear tota classe de ritmes. Una enèrgica i gens còmoda fusió del canon velvetià amb la passió de Smokey Robinson.

"The Girls Want To Be With The Girls" i "With Our Love" incorporen sons funkis a una atmosfera angoixosa; "Found A Job", amb ritmes vibrants, tracta d’una parella que discuteix mentre mira la televisió. "I’m Not In Love", trepidant. "Warning Sign" és un pseudoinstrumental magnífic. "The Big Country", la més relaxada d’un elapé nerviós, intentava ser una exploració clínica del seu país, sota la mirada d’una banda que s’apartava decididament de l’estereotip nordamericà. Totes les peces eren de Byrne a excepció de "Take Me To The River", esplèndida peça meitat religiosa, meitat amorosa d’Al Green, un dels "prínceps" del soul. La peculiar, electrònica i melodramàtica versió dels Talking va conduir-los a l’èxit ja que va convèncer totes les emissores comercials que una banda de "new wave" podia funcionar.

"More Songs About..." (que originalment s’havia de titular "Oh, What A Big Country") va aconseguir el Top30 convertint-se en el disc més comercial de tota la "new wave". La portada, ideada per Byrne, l’hauria signada Warhol: un collage amb 529 fotografies polaroid dels músics. Darrera, es reproduïa "Portrait USA", el primer fotomosaic dels EUA fet amb més de cinc-centes fotografies preses des d’un satèl.lit.