Quan finalitzava la dècada dels 60 va sorgir una generació de cantautors, les característiques més destacades dels quals varen ser la preeminència de guitarres acústiques, veus plàcides, cançons autobiogràfiques i una absència quasi total de compromís polític. L'anomenaren "rock acústic" o "intimista". Una generació brillant, difícil de repetir: Laura Nyro, Carole King, Jackson Browne, Janis Ian, Tim Hardin... Qui posà en marxa el moviment i conduí l'intimisme al zenit fou James Taylor, mestre en escriure senzilles cançons on acoblava reflexions i tristeses, confessions i meditacions a mitja veu.

Taylor (Boston, 1948) era fill del degà de la Universitat de Carolina del Nord i de Trudy Taylor, reconeguda soprano que inculcà als cinc fills l'art de la música i l'amor al maneig de diversos instruments. Als 16 anys, mentre estiuejava a Martha's Vineyard, James formà una banda de rock amb el seu germà Alex, The Fabulous Corsairs. En aquell temps començaren el problemes; una forta depressió complicada per una afició a l'heroïna el conduïren a un intent de suïcidi i a deu mesos d'estada a l'hospital psiquiàtric, on començà a composar.

En sortir de l'hospital, amb l'amic i guitarrista Danny Kootch, creà The Flying Machine; anys més tard, quan ja era famós, s'edità un disc d'aquella època, "James Taylor & The Flying Machine", actualment introbable. El 1967 es traslladà al Greenwich Village i recaigué en l'adicció. Per allunyar-se'n marxà a Londres on va conèixer Peter Asher (de Peter & Gordon) qui li presentà George Harrison i Paul McCartney. Els dos "beatles", impressionats per les seves cançons, publicaren a Apple Records "James Taylor" (1968), un irregular disc que no triomfà.

Tornà a Nova York per reingressar a un sanatori mental. Però Asher hi va seguir confiant i li proporcionà un contracte amb Warner. A finals del 1969 es desplaçà als Sunset Sound Studios californians i enregistrà el fabulós disc que avui comentarem, "Sweet Baby James" (Warner, 1970).

Onze peces tendres i amargues composades (a excepció d'una) per Taylor. "Country Road", "Blossom" i "Anywhere Like Heaven" són cançons delicioses que caminen suaus, transportades per una fràgil veu. "Steamroller", rhythm and blues ornat de metalls, és l'excepció d'un disc on la guitarra se situa en primer plànol per emparar els sentiments austers i les relaxades descripcions del músic nordamericà. "Oh, Susanna", sòbria versió del clàssic country en la qual el que més destaca és la seva peculiar forma d'arpegiar la guitarra acústica, fruit de la pràctica amb el violoncel.

Però la cançó que fa imprescindible l'elapé és "Fire And Rain", senzilla meravella que narra dramàticament, en tres minuts, la història de la seva vida. Hi llegim l'adicció a l'heroïna, el pas per institucions psiquiàtriques i el suïcidi d'una bona amiga. Però, a més, "Fire And Rain" es pot entendre com a reflex del pessimisme que havia provocat la ressaca dels 60. Molt poques vegades una cançó tan tempestuosa ha assolit els primers llocs de les llistes d'èxits americanes. Jaume Bonnín ha traduït la peça que mereix ser reproduïda: "Ahir dematí em digueren que te n'havies anat/Susan els plans que ells feren acabaren amb tu/He sortit a caminar avui dematí i he escrit aquesta cançó/Però no puc recordar a qui adreçar-la./He vist foc i he vist pluja/He vist dies assolellats que pensava que no acabarien mai/He vist moments solitaris en què no podia trobar cap amic/Però sempre pensava que et tornaria a veure./Per què no me mires Jesus i m'ajudes a resistir/Només m'has d'ajudar a passar un altre dia/El cos em fa mal i el meu temps arriba/I no ho faré de cap altra manera./Ara duc el meu esperit cap al sossec caminant d'esquena al sol/El Senyor sap que quan bufi el vent fred et farà girar el cap/Queden hores penjats del telèfon per parlar del que ha de succeir/Dolços somnis i màquines voladores destrossats al terra".

"Fire And Rain" (nº 3 als EUA), és el text que exemplifica corprenedorament la poètica de la "generació de l'intimisme". Part de la joventut americana s'hi va veure reflectida. Immediatament va vendre un milió i mig de discos.

Folk, country, blues. Música apaivagada, càlida i continguda. Un emocionant material vestit amb melodies de to menor. El millor disc d'un músic admirat per Miles Davis i Pat Metheny.

Peter Asher realitzà una producció modèlica. La nòmina de músics, excel.lent: l'etern Danny Kootch, Carole King, Randy Meisner (abans de formar Eagles), John London i Jeff Rhodes (de First National Band) i el bon violinista Chris Darrow.

També és molt aconsellable el següent enregistrament, "Mud Slide Slim" (Warner, 1971) en què Taylor interpretava l'exitosa cançó "You've Got A Friend" (de la seva amiga Carole King) i la bella "Long Ago And Far Away". L'edició espanyola és peça de col.leccionista ja que la censura mutilà dues peces antimilitaristes. Una d'elles, "Soldiers", deia : "Tan sols havien tornat nou soldats afortunats durant tota la nit./La meitat, ferits i mig morts./Nou de cada vint tornaren a casa amb onze tristes històries per contar".