De la jungla novaiorquesa de mitjan els anys 70, Television va ser una de les bandes més originals. Juntament amb Ramones, la més transcendent. Television va recollir part del llegat velvetià i, transformant-lo, el va deixar perquè bandes com els també nord-americans Luna, continuassin una línia marcada per la preponderància cristal.lina de la guitarra. Els dos discos enregistrats, a més de formidables, han estat summament docents. "Marquee Moon", el primer, un dels millors de la dècada.

El 1971, amb 20 anys, Tom Miller i Richard Myers es traslladaren a Nova York i adoptaren nous llinatges. Myers, directament, elegí l'infern; Miller també, encara que el filtrà poèticament. Com a Tom Verlaine i Richard Hell, amb el bateria Billy Ficca, crearen The Neon Boys. En el 74, quan entrà Richard Lloyd, passaren a anomenar-se Television. El comú amor de Hell i Verlaine cap a la poesia simbolista no evità intenses disputes internes. Hell marxà per a formar Richard Hell And The Voidoids i enregistrar el fenomenal "Blank Generation", disc que algun diumenge punk us comentarem amb la passió necessària. Hell fou substituït, al baix, per Fred Smith (ex-Blondie). Amb Television, Verlaine va elaborar una intensa aventura sònica. A la casa de la seva al.lota Patti Smith (amb qui, a més de tocar al ja comentat "Horses", va escriure un llibre de poemes), enregistrà un magnífic senzill, amb tirallongues guitarrístiques, marca inequívocament "televisiva". El breu material i moltes tortuoses actuacions a locals amfetamínics, com el CBGB, els va donar una certa fama i un contracte amb Elektra.

Lluny de la rapidesa amb què s'enregistraren la majoria dels primers discos punk, "Marquee Moon" (Elektra, 1977) va ser produït per Tom Verlaine i l'enginyer de so Andy Johns (Rolling Stones, Led Zeppelin), en un termini de trenta dies, deu dels quals es destinaren a les mescles. Des de la seva edició va ser considerat un disc fetitxe i bell. Innovador i arriscat però, al mateix temps, evocador de diversos ecos del passat: Love, Byrds, John Cipollina, Jerry Garcia, Doors, Velvet, Allman, els Stones d'"Exile On Main Street"... Els ressons, tanmateix, no són més que aproximacions incertes d'una música meditada i genial. Vuit composicions complexes, dotades d'un magnetisme especial i endreçades amb la veu de Verlaine, limitada, però dramàtica; i amb dues brillants guitarres solistes, úniques en la història del rock. "Marquee Moon" és un disc paradigmàtic pel que es refereix a la compenetració total entre els músics.

"See No Evil" i "Venus" són intenses peces finament metàl.liques, banyades amb subtils teclats; Lloyd i Verlaine inserten feliçment breus paraules en els seus arrisats i melòdics duets guitarrístics. "Marquee Moon", llarga composició de deu minuts que dóna títol a l'obra, podria ser la peça estelar de l'elapé; inquietant, amb ritmes diferents i canvis constants; les guitarres dels dos solistes construeixen una arquitectura sorprenent i inacabable sobre la base rítmica. Només per aquesta cançó, Television mereix un lloc honorífic en els anys 70. Igual que "Venus", va ser composada anys abans, quan la banda començava a elaborar el seu particular so. "Guiding Light" és una peça pop, delicada i sensual, en què la veu de Verlaine adquereix un registre diferent, semblant al de Patti Smith. "Elevation", melàncòlica, amb la guitarra virtuosa de Lloyd creixent per moments. A "Friction", la cançó més enèrgica, ambdues guitarres treuen foc, mentre els cors semblen embogir. "Prove It" va ser un dels dos "singles" que s'extregueren de l'àlbum: un luxe per a les ràdios. Més plors de guitarra a "Torn Curtain", amb una tempesta sonora final.

Clàssic des del dia en què s'edità, "Marquee Moon" presenta meravellosos passatges instrumentals, sinuosos solos de guitarra que cerquen espais on caure suaument. Ficca i Smith, la secció rítmica, sostenen la teranyina de vellut elaborada pels guitarristes.

A pesar de la bona crítica estadounidenca, "Marquee Moon" no entrà a les llistes i obtingué pobres vendes. No succeí el mateix a Europa; a Gran Bretanya aconseguí el nº 28. A l'estat espanyol el disc es va vendre amb una enganyosa etiqueta ("punk-rock") aferrada a la portada.