A principis de la dècada dels seixanta el "rock and roll" entrà a Anglaterra a través del port de Liverpool. Els ritmes satànics de la música nascuda als EUA s'estengueren ràpidament per tot el país gràcies a fets com la unió idiomàtica, la gran relació comercial entre els dos estats i, sobretot, les ganes de gresca dels britànics. L'encontre creà dos impactants vessants musicals, el "beat" i el "rhythm and blues". Del segon, mirall del "blues" de Chicago, ja n'hem parlat altres vegades en tractar de The Rolling Stones o, recentment, de The Animals. Them, el grup de Van Morrison, és una de les formacions essencials del moviment. Els dos enregistraments que feren ho demostren.

A alguns dels articles consultats per a la realització d'aquestes línies tornam a sentir la mateixa cançó de sempre: n'hi ha prou amb un disc recopilatori que inclogui la mítica "Gloria". A més, els més puristes creuen que Them perdé les autèntiques essències del so negre quan partiren de Belfast cap a Londres per començar a gravar discos. També al.leguen que el segon elapé fou enregistrat solament per raons contractuals. Tanmateix la nostra visió contempla el seu material com a imprescindible. Són dos discos en què podem gaudir de la superlativa veu de Morrison, d'interpretacions supèrbies d'estàndards "blues" i d'algunes composicions morrisonianes de gran envergadura.

Cal no oblidar que la música que enregistrà Them, com quasi tota la que feren els grups britànics que idolatraven els sons negres durant aquell període (1964-66, aproximadament), és enormement sincera. Gran Bretanya no ha tingut mai més una altra època musicalment tan honrada (a excepció de les bandes de folk i, per suposat, del "punk").

Molt breument direm que Van Morrison fundà la banda el 1963, amb la intenció d'interpretar autèntic "r&b". El nom, Them, es va prendre d'una pel.lícula de terror americana dels cinquanta. I terroríficament agressius es mostraren durant les actuacions irlandeses. Els germans Solomon hi veieren uns nous Stones i hi apostaren aconseguint-los un contracte amb el segell Decca; el temperament emmorronyat de Morrison evidencià totd'una la dissimilitud amb Mick Jagger...

A partir de l'estiu del 64, en poc més de mig any enregistraren tres esplèndids senzills, dos dels quals tingueren molt d'èxit. Atenció, perquè "Baby Please Don't Go" i "Here Comes The Night" no s'inclogueren en els elapés que comentarem. Curiosament, la mítica i clàssica entre les clàssiques "Gloria" va ser col.locada a la cara B d'un dels "singles".

El juny del 1965 s'edità "(The Angry Young) Them" (Decca), produït excel.lentment pel famós Bert Berns, qui els ensenyà part de l'ofici. Es un disc commocionant i, alhora, perfectament equilibrat. Sis cançons escrites per Morrison: "If You And I Could Be As Two" amb unes tecles magnífiques de Peter Bardens; "Mystic Eyes" on Morrison demostra la seva increïble i versàtil veu; "Gloria", immensa; "You Just Can't Win", inquietant. Quan interpreten els "blues" assoleixen els nivells d'Animals o Stones: "Bright Lights, Big City" de Jimmy Reed es transforma en un brutal "rock" i la peça de John Lee Hooker, "Don't Look Back" posseeix matisos nous. El productor Berns hi col.labora amb dues peces. El mal funcionament comercial del disc i les sempiternes disputes donaren com a resultat que a finals d'any la banda entràs en crisi total.