Quan el 1967 Stevie Winwood decidí crear Traffic, tenia 18 anys i ja era un veterà en el món de la música. En el 63 (amb 15 anys!) havia entrat a formar part de The Spencer Davis Group. Amb una portentosa veu i amb aptituds creadores, Winwood en va ser part essencial; no debades un recent doble disc compacte recopilatori porta el significatiu títol "Eight Gigs A Week! The Stevie Winwood Years"; us el recomanarem quan analitzem el llegat d'aquesta important banda del rhythm and blues britànic. Winwood l'abandonà en el 66; a pesar de la joventut havia esdevingut un dels personatges clau de la dècada.

El 67 es presentava com un període clau en el món del rock i Winwood ho pressentia. Inquiet i obert a noves perspectives optà per crear una banda que, sense oblidar el blues, eixamplàs nous horitzons. Per acompanyar-lo a la proposta que batejà amb el nom de Traffic, contactà amb músics de Birmingham. La primera formació va estar composada per dos membres del grup Deep Feeling: el guitarrista Dave Mason i el bateria Jim Capaldi; del grup de ska Locomotive va fitxar un músic força experimentat en el saxofó i la flauta, Chris Wood.

Seguint les consignes hippis de l'època ("troba't, a tu mateix, en el camp") partiren cap a una casa d'Aston Tirreld, a la comarca de Berkshire (la peça "Berkshire Poppies" intenta reflectir l'essència de l'experiència camperola): "A Londres no es pot assajar tranquil.lament; a Aston Tirreld assajam quan volem; fins i tot podem aixecar-nos a les 3 de la matinada i tocar. Plena llibertat sense molèsties...".

"Mr. Fantasy" (Island, 1967) és una perfecta mostra de les intencions: rhythm and blues, gotes jazzístiques, blues imaginatiu que fuig dels tòpics de la majoria de bandes britàniques, i aires psicodèlicament fantasiosos. Un elapé a l'altura de les obres magnes de la psicodèlia britànica, comparable a "The Piper At The Gates Of Dawn" dels Floyd o al "Sgt. Pepper's". Els 30 anys transcorreguts el situen indubtablement entre els deu millors discos d'aquell sorpresiu i fecund any 67. Winwood hi aporta la peculiar i seductora veu, per la qual sempre serà recordat en el món de la música popular; Capaldi, a més del bon estil colpejant les baquetes, hi transmet el seu interès pel folk anglès; Mason, a més de la guitarra solista, hi participa tocant el sitar, el baix i una diversa instrumentació oriental; els vents de Wood funcionen senzillament i efectiva. Sense aclaparar l'oient amb virtuosismes gratuïts, sense pretenciositat ni barroquisme vacu, amb el primer enregistrament Traffic anticipa alguns aspectes de la que serà música progressiva dels 70. Jimmy Miller, un dels millors productors apareguts a les illes britàniques, s'encarrega perfectament de la producció confeccionant un apogeu del deliri estereofònic, permetent un cert aire d'improvisació dins els Olympic Sound Studios. L'autoria de les cançons demostra que Traffic no havia estat un capritxós invent del nin prodigi Winwood; de les deu peces, quatre foren escrites pel tàndem Winwood/Capaldi/Wood, tres per Mason i una per Capaldi (la fabulosa "Dealer"). Totes les cançons excel.leixen: l'al.lucinant "Heaven Is In Your Mind"; la investigadora "Coloured Rain"; l'abrasiva "Dear Mr. Fantasy"; l'oriental "Utterly Simple" i la pop-psicodèlica "House For Everyone" (amb veu de Mason, l'autor). 10 joies perfectes. Enhorabona als qui posseeixen l'edició americana en vinil ja que inclou els dos sensacionals "singles" editats prèviament: "Paper Sun" (un dels himnes del "summer of love") i el flipant "Hole In My Shoe".

La pastoril època de Berkshire es trencà a causa de les diferències musicals de Dave Mason, qui tenia inclinacions més pop que la resta (una mostra en seria l'exitós tema que va escriure per a la pel.lícula "Here We Go Round The Mulberry Bush"). La banda, després de la febre psicodèlica, inicià un flirteig cap als sons més jazzístics. Mason, disconforme, abandonà Traffic quan "Mr. Fantasy" es publicava.