Dave Mason deixà Traffic quan el fantàstic primer elapé, "Mr. Fantasy", arribava a les tendes. La resta de la banda, sense reemplaçar el guitarrista, començà l'enregistrament del segon disc, una altra joia titulada, simplement, "Traffic" (Island, 1968); novament, esplèndida producció del gran Jimmy Miller, i un so més compacte aconseguit amb la bona feina de quatre enginyers de so. Quan ja n'havien enllestit la meitat, amb peces com l'esplendorosa "Forty Thousand Headmen" (anunciadora de la tendència obertament jazzística que durien a terme ben aviat), o "Who Knows What Tomorrow May Bring" (que mostra a Winwood jugant amb la seva privilegiada veu)... va tornar Dave Mason amb quatre peces de gran envergadura com "Don't Be Sad" (¿qui deia que a Mason no li agradava el jazz?), o com la superba "Feelin' Alright?", un clàssic de la dècada dels seixanta que s'inicia acústicament per finalitzar amb una explosió de ritmes imparables; posteriorment, va ser versioneada per Joe Cocker i Three Dog Night. A destacar la impecable feina de Chris Wood en els vents i l'inici creatiu del tàndem de compositors format per Winwood i Capaldi.

Com "Mr. Fantasy", "Traffic" és un descomunal elapé; ambdós són de presència imprescindible a qualsevol discoteca que vulgui presumir de tenir els millors discos de rock.