Al llibre "Awopbopaloobop Alopbamboom", Nik Cohn va caracteritzar Tina Turner de la següent manera: "Es una dona tremenda, amb el pèl llarg caient-li damunt l'espatla; una cara bellíssima d'animal salvatge i una panera vertaderament fantàstica. No és que sigui maca, és la persona més "sexy" que hom pugui imaginar. La seva energia és infinita; es llança a l'escenari com una boja... i el seu cul, sempre el seu cul...". La sintaxi peculiar del senyor Cohn també descriu Ike, el seu marit: "Ike Turner, darrere, toca la guitarra amb aire pervers. Es petit, amb barbó i una mirada cínica i trista. Sembla un elegant mag negre, tan tranquil i tan sinistre. I Tina és el seu encantament, l'esclava posseïda pel seu esperit."

Ike Turner (n. 1931) va formar una banda de soul anomenada The Kings Of Rhythm, amb la qual va enregistrar una gran quantitat de "singles". El més important va ser "Rocket 88", formidable peça considerada el primer disc de r&r. Durant els anys 50 compaginà la faceta d'intèrpret-compositor amb la de descobridor de talents (ajudà, entre d'altres, B.B. King). En el 56 va conèixer Anna Mae Bullock, adolescent de 17 anys que s'atreví a pujar a l'escenari on Ike tocava una peça al piano. Anna Mae (el vertader nom de Tina), cantà amb increïble desimboltura i Ike, perspicaç, ensumà tones de talent musical en aquell cos exuberant. La va contractar com a corista de la banda i pocs anys després es casaren. Una vida matrimonial digna de ser analitzada pel Lobby de Dones. Segons conta Tina a l'autobiografia editada el 1986, Ike era un sàdic que la humilià i maltractà repetidament; el llibre va ple de vexacions i agressions físiques i sexuals. Evitarem la reproducció d'anècdotes que podrien convertir aquest suplement cultural en una desesperada delegació de l'Intervíu. Com a simple mostra, així conta Tina l'escena succeïda dies abans del casament: "Una nit em demanà si volia casar-me amb ell. Li vaig dir "sí". Sempre, a tot, jo deia "sí", perquè si deia "no", m'apallissava". Cínic i prepotent, Ike Turner va ser el macarró del soul.

El 1960 Ike enregistrà l'esplèndid "A Fool In Love" en el qual, per primer cop, Annie Mae interpretava la veu solista. Va ser un èxit. Ike realitzà una sèrie de canvis en la seva formació que passà a dir-se The Ike And Tina Turner Revue. Començava l'epopeia artística de la que va ser una de les bandes més tòrrides del soul: música passional, provocativa i sexual; uns directes espectaculars i arrasadors, com els de James Brown o Ray Charles. Els discs, en canvi, no aconseguiren entrar a les parts més altes de les llistes d'èxit.

Durant els anys 70, encoratjats per l'aparició de bandes negres com Sly & The Family Stone que triomfaven entre els barbamecs blancs, Ike dirigí la música cap al mercat rock. Així sorgiren versions de Beatles, Stones i Creedence. La nova trajectòria funcionà bé; amb els relatius èxits també arribaren les drogues, convertint Ike en un consumat cocaïnòman. Una peça escrita per Tina, la fantàstica i atronadora "Natbush City Limits", va ser el darrer èxit. En el 76 decidí acabar amb la vida de violència i humiliació, divorciant-se d'Ike. Més tard, Tina aconseguí l'èxit mundial amb l'elapé "Private Dancer". Però aquesta és una altra història que, avui, no us contarem; tampoc parlarem del final d'Ike, enfangat en el món de les drogues.

A més de ser un dels grans discos de la dècada, "River Deep-Mountain High" (A&M, 1966) és el paradigma dels enregistraments on la mà del productor és més important que la tasca dels músics. De fet, hauria d'haver estat signat per Tina Turner i Phil Spector, ja que Ike va ser mantingut en un segon pla.

De Spector, el productor per antonomàsia, n'hem parlat en algunes ocasions. Ell, sol, va revolucionar el món dels enregistraments i va fer trontollar els fonaments de la música popular. A finals dels 50 ja havia venut dos milions de discos i s'havia convertit en un autèntic innovador, en un terrible organitzador i en un perfecte controlador de tota la cadena mercantil de la música pop, des de la creació de cançons a la publicitat que s'hi havia d'aplicar. Els treballs amb The Teddy Bears, The Crystals i The Righteous Brothers havien fet de Spector una estrella omnipotent. Cap productor com ell havia sabut embolcallar cançonetes pop fins a convertir-les en petites simfonies perfectes.

Spector coneixia el matrimoni Turner perquè els havia dirigit en una pel.lícula musical ("The Big TNT Show") juntament amb Byrds i Lovin' Spoonful. Després d'haver composat la que per ell era la seva magna obra, "River Deep-Mountain High", pensà en Tina com a la veu ideal per interpretar-la. Ike no li interessava gens ni mica; ara bé, sabia de la violència del marit; era de domini públic que Ike sempre anava acompanyat d'una pistola. Spector li barrà el pas a diverses sessions d'enregistrament, amb l'excusa d'oferir-li un treball en el futur.

A l'elapé hi ha noves versions d'algunes de les grans peces d'Ike i Tina com "A Fool In Love", "I Idolize You" i "It's Gonna Work Out Fine". També hi trobam la brillant composició de Doc Pomus "Save The Last Dance For Me". O la fantàstica "Everyday I Have To Cry" d'Arthur Alexander (que Bruce Springsteen va copiar per realitzar "Hungry Heart"). Els mítics compositors Holland, Dozier i Holland hi participen amb "A Love Like Yours". Spector, Ellie Greenwich i Jeff Barry varen escriure "Hold On Baby", "I'll Never Need More Than This" i la superba "River Deep Mountain High", per a la qual "el geni del so" utilitzà 50 músics... no n'hi cabien més dins l'estudi! Quan Tina va escoltar la part musical, sobre la qual havia de posar la veu, pensà que allò era una broma. No havia sentit res tan potent! Després dels arranjaments que havia efectuat Jack Nitzsche, "River Deep-Mountain High" no era música soul, més bé semblava Wagner. Pareixia impossible cantar sobre aquell "mur de so". Spector, però, sabia que Tina ho podia fer. Ho intentà moltes vegades, cantant tan fort com sabia. Spector demanava més i més. Tina li digué: "Aquesta és la darrera". Es va treure la brusa, quedà amb sostenidors, agafà el micro i cantà la incommensurable versió que ha quedat per a la posteritat.

"River Deep-Mountain High" va fracasar als EUA (sols aconseguí el nº 45). Spector, completament decebut, optà pel retir. Només tornà als estudis per produir artistes molt seleccionats -Beatles, Lennon (el formidable "John Lennon/Plastic Ono Band"), Harrison.

Pere Ferrando.