Durant alguns dies, fins a esgotar-se, els prestatges de les tendes de discos han mostrat el recent doble disc recopilatori de U2. Dediquem les columnes d'avui a sant Bono d'Irlanda i la seva banda.

El nou disc és més que interessant ja que, apart d'agrupar les cançons més exitoses del període 1980-90, s'hi inclou un disc compacte dedicat a peces publicades com a cares B, actualment introbables.

A pesar que l'enginy funcionarà d'allò més bé, U2 no és una banda de recopilacions. Durant els 80, si bé tingueren el dubtós honor d'enregistrar un dels lliuraments més plumbis de la dècada (l'insuportable doble "Rattle And Hum"), els irlandesos publicaren tres esplèndids elapés que s'han de posseir molt abans que el "grans èxits" esmentat. Són, per ordre cronològic, "Boy", que avui comentarem, "The Unforgettable Fire", autènticament trencador, i "The Joshua Tree", amb el qual, deïficats pels mitjans de comunicació i cegats per un altruisme més que sospitós (els concerts benèfics no en tenen quasi res, de benèfics), es convertiren en guerrers d'una croada rockera amb ínfules transcendentals que, paradoxalment, deixava de banda els problemes d'un tros del seu país, colonitzat pels britànics. Posats heroics a concerts messiànics. Actuacions litúrgiques a xous dinosàurics (els al.lots no s'hi posen per menys de 70.000 espectadors).

Tanmateix, a favor de U2, s'ha de reconèixer que en el món del rock, on freqüentment els valors s'inverteixen, l'espiritualitat és un tema tabú; queda millor aparèixer com el més gran viciós que com un cristià que clama, enfilant banderes blanques, pels drets humans.

El 1976, Paul Hewson (àlias Bono; res a veure amb el nacionalista espanyol), David Evans (àlias The Edge), Adam Clayton, Larry Mullen i Dick Evans (germà de The Edge que marxà totd'una per crear els sinistres Virgin Prunes), varen formar Feedback, nom que el 1978 canviaren a U2, avió nordamericà abatut el 1960 en territori soviètic i pistoletada per a l'inici de la "guerra freda".

Actuacions vibrants inspirades per l'esperit participatiu del punk i discos només publicats a Irlanda, convertiren ràpidament U2 en la banda amb més futur de l'illa. El 1980, després d'arrassar a les enquestes anuals de la revista musical irlandesa "Hot Press'", varen ser fitxats per Island Records. "11 O'Clock Tick Tock", produït per Martin "Factory" Hannett, fou el primer senzill britànic. L'octubre d'aquell any editaren el preludi de l'elapé inaugural, l'excel.lent i furiosa "I Will Follow". Havia començat la cursa d'un bilió de dòlars...

A finals d'any es publicà "Boy" (Island, 1980), enregistrat als Windmill Lane Studios de Dublín, i produït pel molt reputat durant els anys 80 Steve Lillywhite, qui realitzà un treball fill de la seva època: tal vegada massa compacte i esclafador, però que desprenia blocs d'energia sonora i transmetia el poder cru de la incipient banda.

Avui, per als joves oients de U2, el primer vinil del grup pot semblar un disc tosc. "Boy", però, amb la seva juvenil simplicitat, és una obra d'atractiu rock nu que, malgrat l'alta tecnologia que manegen per dur a terme el muntatge "PopMart", el grup no ha pogut igualar. L'arrogància i la voluntat comunicativa de les seves onze peces, compensen sobradament la inexperiència del conjunt.

"I Will Follow", un atac directe a les especulacions metafísiques del punk. "Twilight", poderosa i rica en matisos. "An Cat Dubh", sincera i espontània. "Out Of Control", incandescent. Sempre, cobrint els espais en blanc, els arpegis tímids i mil.limetrats de The Edge. Múltiples línies melòdiques per a un ritme apiconador. Una veu descarnada i una guitarra dramàtica, desprenent electricitat a dojo. Música estrident i orgullosa que configura l'estil abrandat que marcarà les següents obres ("October", continuació previsible del primer disc, i "War", els mateixos plantejaments, totalment polits).

Textos rebels, plens d'angúnia adolescent, narrats en ingènua primera persona; no hi manca una lleu simbologia cristiana. Precisament, en editar-se "Boy", U2 eren presentats com un quartet de cristians primitius o com a una colla de fanàtics irlandesos. El grup, que no actuava mai en diumenge, de seguida es desmarcà de la guerra deixant ben clara l'absoluta repulsa a l'IRA.aañañslañslañslañfjfafafajajajaddkk

El "boy" de la portada és Peter, germanet de Guggi, vocalista de Virgin Prunes. Anys més tard, el mateix nin va ser el model per a la portada de "War", on el seu rostre denotava les galtades que Margaret Thatcher havia repartit per l'Ulster.

El foc i l'arbre

El segon disc imprescindible de U2 és "The Unforgettable Fire" (1984), amb el qual deixaven enrera l'explotada fòrmula grandiloqüent i es submergien en "atmosferes" produïdes per Brian Eno. El que semblava un suïcidi comercial va resultar ser un canvi molt positiu.

També és recomanable "The Joshua Tree" (1987), el seu darrer gran disc de rock amb què U2 esdevingué un fenomen social. Les temptatives descafeïnades de la banda durant la present dècada no deixen de ser interessants. S'han adaptat camaleònicament al ritmes de la música de ball. Uns canvis acceptats per la plana major dels fidels acòlits i per una nova generació que duien bolquers quan s'edità "Boy". Tal mescla de públics es pogué apreciar l'estiu passat quan U2 omplí l'Estadi Olímpic de Montjuïc per presentar el mastodòntic xou "PopMart", amb un escenari brutal que, només muntar-lo, costava 35 milions de pessetes al dia.