Els lligams entre les més dispars músiques són màgics. Diumenge passat comentàrem l’obra de Tim Buckley i restàrem encisats del gran "Goodbye And Hello", molt concretament de les formes en què utilitzava la veu per representar diferents personatges, distints estats d’ànim. Aclaparats pels dramàtics registres de Buckley, delerosos de més teatre musical, la memòria inconscient ha conduït les nostres mans a un altre racó de la discoteca i s’han aturat quasi al final, on es troba el paquet de prodigis gòtics que Peter Hammill enregistrà amb el nom de Van Der Graaf Generator. Igual que Buckley, Hammill posseeix una veu peculiar que dota el text d’un sentit precís a través d’inflexions tràgiques, iròniques, enigmàtiques... Una estranya i reflexiva bellesa elaborada amb paraules dolces o crits angoixants.

El 1967, a la Universitat de Manchester, Hammill creà el primer nucli de la banda que havia de dur el nom del doctor Robert Jemison Van Der Graaf, inventor d’un generador de freqüències, que havia mort recentment. El 1968 enregistrarien un "single", "People You Were Going To", avui cercadíssim entre els col.lecionistes de vinil, secció "grups maleïts". El 1969 publicaren el primer 33rpm, "Aerosol Grey Machine" i després d’un any en silenci retornaren amb "The Least We Can Do Is Wave To Each Other", "H To He, Who Am The Only One" i "Pawn Hearts". El 1970 Hammill inicià la que fins ara és una llarga i sòlida carrera en solitari (més de trenta discs!). El 1975, després d’haver enregistrat cinc sorprenents i magnífics discos que pròximament comentarem, Hammill engegà un altre pic el Generador i en un any publicà tres vinils de fúria volcànica: "Godbluff", "Still Life" i "World Record". El 1977, finalment, enmig d’un culte ja estès per tot el planeta, Van Der Graaf Generator publicà "The Quiet Zone" que juntament amb un elapé en directe, completava la que tal vegada és la col.lecció més apassionant i iniciàtica del rock poètic, a l’altura dels millors moments de King Crimson.

"Aerosol Grey Machine" (Mercury, 1969) havia de ser la primera obra en solitari de Hammill però finalment es publicà sota el nom de VDGG. L’acompanyaren gran part dels que havien iniciat l’aventura el 1967: Hugh Banton (teclats), Chris Judge Smith (bateria, percussió), Keith Ellis (baix) i Guy Evans (bateria). A pesar d’enregistrar-lo en només dotze hores i amb un pressupost ridícul, "Aerosol Grey Machine" és un dels millors discos d’aquell any i posseeix la seducció que només tenen els "primers discos" d’aquelles bandes que, malgrat la inexperiència, tenen molt per dir. Hi trobam una ingenuïtat acústica que ens remetria al folk britànic i certes reminiscències que connectarien amb ecos llunyans de la psicodèlia britànica. Però a "Aerosol Grey Machine" ja apareixen les marques clàssiques de VDGG: intensitat dramàtica, atmosferes denses i estructures complexes.

"Afterwards" i "Orthenthian St." podrien formar part del cançoner d’Incredible String Band o Lindisfarne; només els sobtats canvis de ritme que ens aboquen a noves estructures melòdiques situen VDGG en una altra òrbita. A "Running Back" s’incorporen flautes que els agermanen, superficialment, amb Jethro Tull; tanmateix, l’essència de Hammill es troba lluny del blues de la banda de Ian Anderson. A "Into The Game" juga amb la veu mentre la peça s’allarga, canviant i complexa, sempre al servei de la seva interpretació vocàlica.

A la cara B apareix "Aquarian", amb una bella melodia que en mans d’un altre mortal hauria pogut ser un "single" triomfant; a Hammill li va sortir un himne per a hippis rerassagats: "Ara avançam cap al sol en totes les direccions;/Abrigats amb vels de protecció mística.../Traçam el camí, aplaudim en dir/Que avui estam contents, i segurs!/De ser tots Aquaris!". Tota la puixança de VDGG (veu torturada, música densa, circular, opressiva) es concentra a "Necromancer": "Sí, visc en els negres boscs, on ningú no gosa ni tan sols pronunciar el meu nom/Si hi ha maldat en el teu cor i t’atraques a mi perdràs la raó/La meva forma és mística, però el meu cor és pur,/Més val que creguis el que et dic:/Sóc el Nigromant./Els meus encantaments són profunds i poderosos:/Sóc un Vident del Reialme./Les meves forces actuen contra el mal, ja que estim tot el que sent./Conec els secrets fa temps oblidats,/Més val que em creguis:/Sóc el Nigromant". El mateix succeeix a la gòtica "Octopus" on Hammill escup els versos sobre el so hipnòtic de l’orgue catedralici de Banton que, en discos posteriors, s’acompanyaria dels saxos torrencials de David Jackson. Els següents àlbums de VDGG, més difícils i enigmàtiques, igual d’abrandats.

El primer disc de Van Der Graaf Generator sempre ha estat un elapé difícil d’aconseguir. Estranyes circumstàncies varen fer que "Aerosol Grey Machine" només s’editàs als EUA i no va publicar-se a Anglaterra, en edició limitada, fins al 1975. Fa tres anys que Hammill va reeditar-lo digitalment a la seva discogràfica Fie! al costat d’altres treballs anteriors. Imprescindible ja que a més inclou el primer senzill del grup.