El culte a The Velvet Undergound va començar només editar-se el segon elapé el desembre del 1967. Poca gent els coneixia ja que la ràdio no n'emetia cap peça ni per casualitat; els comptadíssims que havien comprat els dos discos (cosa difícil ja que varen ser distribuïts pèssimament) no parlaven de res més. Era un material rar, un error de la indústria discogràfica perpetrat per terroristes hertzians. "The Velvet Underground & Nico" i "White Light/White Heat", evidentment ja comentats a "Clàssics del rock", esdevingueren automàticament gramàtica essencial d'aquells que havien decidit no posar-se flors als cabells.

El cisma es produí el 1968. Poques setmanes després que Andy Warhol fos tirotejat per Valerie Solanis, en un ambient tens i enmig d'una infernal gira, Lou Reed va acomiadar John Cale. La lluita d'egos fulminava els artífexs de l'anarquia sonora dels seixantes. Es tractava de gelosia, tal com havia succeït abans amb Nico. Lou volia ser una estrella de rock i tant ella com Cale posseïen un carisma natural que li fea ombra. Steve Sesnick, el mànager que havia substituït Warhol, facilità el trencament alimentant en excés la vanitat de Reed.

Doug Yule, procedent de Glass Menagerie, el reemplaçà a principis de setembre. Era un músic tècnicament impecable, que aportava una imatge agradable damunt l'escenari i, a més, sempre estava d'acord amb Reed. Ara bé, ni gota del geni de Cale. Sterling Morrison i Maureen Tucker, els altres membres del grup, no varen estar d'acord amb l'expulsió però, finalment, hi accediren davant el xantatge a què els sotmeté Reed. Dos mesos després entraren als estudis TT&G de Hollywood, amb l'assistència de l'enginyer de so Val Valentin, per començar el desconcertant tercer elapé titulat, simplement, "The Velvet Underground" (Metro Goldwyn Mayer).

El nou disc de la banda, editat el març del 69, era una inesperada i abrupta escapada de la ferocitat dels dos discos anteriors (especialment "White Light..."). Un disc més folk que rock, de to agradable, fins i tot càlid. D'aquesta manera passaven de l'electricitat extrema impregnada de brutor perversa a atmosferes tranquil.les, sons elementals i dolces melodies. De Pearl Harbour a l'esplai parroquial. I, tanmateix, la senzillesa fa que "The Velvet Underground" sigui un àlbum captivador. La que en realitat és la primera gran obra en solitari de Lou Reed és verí subtil. Una bossa de caramels amb lleus aromes de mala llet.

A diferència dels anteriors discos tingueren molt de temps per a enregistrar-lo. Llargues hores per netejar, polir i remesclar. En cap moment utilitzaren els terrorífics pedals "fuzz" (robats a l'aeroport de Los Angeles, poc abans d'entrar als estudis). Tot anava encaminat a traspassar les portes de les efaemes i aconseguir un èxit. Que mai no arribaria.

Segons Lou Reed el tercer enregistrament era "un disc de rock homogeni". A unes declaracions posteriors digué que les cançons s'interrelacionaven a través d'un relaxant procés narratiu. Candy, la protagonista, comença a fer-se preguntes a la primera composició. A la següent, un altre personatge li diu que les seves preguntes el fan tornar boig. Seguidament ("Some Kinds Of Love"), Marguerita i Tom, dos altres personatges, parlen de les diferents classes d'amor ("En alguns tipus d'amor/Com a una novel.la bruta francesa l'absurd festeja el vulgar/En alguns tipus d'amor les possibilitats són infinites/I per a mi perdre'n una em semblaria inconseqüent"). La conversa finalitza practicant sexe anal damunt la catifa. Després apareixen diferents maneres d'estimar; a "Pale Blue Eyes" es parla de l'amor adúlter ("Va estar bé el que férem ahir/I ho faria un cop més/El fet que estiguis casada/Només prova que ets la meva millor amiga/Però realment, realment, és un pecat/No deix de mirar els teus ulls blau pàl.lid"). I, a "Jesus", de l'amor religiós.

De fet, aquest seria el tema del disc: l'inestable concepte de l'amor segons Reed, plasmat amb personatges foscos que, cercant l'amor, es demanen què diferencia el bé del mal, fins que albiren la llum (la llibertat de "I'm Set Free"). Música simple i textos poc enrevessats per a cançons nues, molt personals i apreciablement romàntiques (allò que Cale odiava). Un disc molt pla que connecta directament amb les maneres suaus del primer elapé en solitari que Reed editaria el 1972

Algunes peces conserven tímidament l'alè dels "velvet" anteriors. A "What Goes On", sobre quatre guitarres mesclades, l'orgue de Doug Yule intenta imitar l'ambient típic de les cançons de Cale; a més, la lletra sembla contar un frenètic viatge d'elaessadé. També hi ha antics ressons a la caòtica "The Murder Mistery", tres-cents versos d'escriptura automàtica recitats a l'uníson per Doug, Maureen i Sterling; nou minuts que recorden la sàdica història de "The Gift". Tanmateix està lluny d'aquella ressaca d'amfetamines inclosa a "White Light/White Heat", la bíblia negra del rock.

Una de les joies és "Candy Says" (cantada per Yule ja que Reed havia quedat afònic), que realment parla de Candy Darling, un transvestit de la Factoria warholiana ("Candy diu, he arribat a odiar el meu cos/I tot el que exigeix d'aquest món"). Posteriorment, Candy seria un dels personatges del famós "Walk On The Wild Side". La baterista Maureen Tucker interpreta "Afterhours"; segons Reed "és una cançó tristíssima i si jo l'hagués cantada la gent no se l'hauria cregut".

La fotografia de la portada és de Billy Linich, presa a la Factory; al costat de la banda, s'hi veu un Reed somrient mostrant un número de la revista "Harper's Bazaar".

Setmanes després de l'edició del disc tocaren per primera vegada en una petita ciutat; només esperaven cent persones però se n'hi presentaren dues mil. L'endemà la banda entrà a diverses tendes de discos i en cap no tenien el nou elapé. Una vegada més la Metro Goldwyn Mayer no havia fet una distribució correcta; evidentment, tampoc no varen gastar-se ni un duro en promoció.

Si pocs seguidors tenia la banda, una bona part en va desertar davant el contingut del tercer disc. Hi trobaven a faltar la violència musical de Cale i no acabaven d'entendre com el pèrfid Reed podia cantar allò de "Jesús, ajuda'm en la meva debilitat/Perquè he perdut la gràcia" o, el que era pitjor, "ara som lliure per trobar una nova il.lusió". Trenta anys després, torbadorament essencial.

Pere Ferrando.