El mes que ve es complirà el trentè aniversari de la publicació de "Loaded" (Atlantic, 1970), el darrer disc en estudi de The Velvet Underground. Quan va sortir al mercat feia tres mesos que Lou Reed, cansat de gires estèrils i fart de no guanyar ni un duro, havia deixat el grup que havia creat el 1966. "Loaded" era el quart disc i tancava una col.lecció imprescindible per entendre l’evolució del rock. Com bé assenyalen Arnaiz i Mendoza al bon llibre que varen escriure sobre el grup (editat a Ediciones Cátedra), The Velvet Underground va ser tan important com els Beatles o els Stones, amb la diferència que en el seu temps varen estar marginats.

A principis del 1970, mesos després d’haver publicat el terce elapé ("The Velvet Underground"), les vendes eren paupèrrimes i no tenien doblers ni per menjar. Per malviure havien de actuar incessantment, cosa que irritava a Lou Reed ja que no disposava de temps per a compondre. Reed demanà a la discogràfica que reeditassin els dos primers elapés (introbables i pèssimament distribuïts quan es publicaren). La MGM no volia saber res d’aquella banda maleïda i els donà la carta de llibertat. Paradoxalment, Ahmet Ertegun, president d’Atlantic Records, va fitxar-los. Creia fer un bon negoci a llarg termini.

L’estiu del 1970, després d’anys d’absència, tornaren a Nova York i actuaren al Max’s Kansas City. Al mateix temps, entraren als estudis Atlantic sota la direcció de Geoffrey Haslam i Shel Kagan i enregistraren "Loaded", el disc més assequible de la Velvet, un retorn al rock and roll primari a través de deu cançons polides i eficaces, curtes i aferradisses, plenes de melodies i allunyades dels remolins sorollosos d’anterios lliuraments. Un elapé senzillament subtil farcit d’excel.lents cançons. Basta dir que s’hi troben les versions originals de "Swwet Jane" i "Rock & Roll", les dues cançons que cinc anys després Reed inclouria al famós "Rock’n’Roll Animal". I si les versions en directe d’aquest darrer àlbum, amb les guitarres incisives i metàl.liques de Dick Wagner i Steve Hunter, són antològiques, les de "Loaded", desprenen pura energia. Les altres composicions (fabuloses "New Age" i "Oh! Sweet Nuthin’") estan situades a la mateixa altura; fins i tot hi trobam "Who Loves The Sun", un "single" dinàmic que si els nordamericans haguessin tingut un poc de gust haurien d’haver exhaurit a les tendes. Increïblement, l’elapé i el senzill varen passar totalment desapercebuts.

Per diverses raons que no compartim, Lou Reed sempre ha renegat de "Loaded". En pirmer lloc no li agradaren les mescles finals en les quals no va participar: "Llevaren tota la força a les cançons... Jo els vaig oferir un àlbum ple d’èxits i ells el convertiren en una cosa descafeïnada!". Realment el que va molestar a Reed va ser que en els crèdits del disc el seu nom sortís en tercer lloc i (això especialment) que tots els temes estiguessin signats per The Velvet Underground quan totes les peces les havia escrit ell. Reed posà un plet a Atlantic Records i diuen que el guanyà. Però la còpia del cedé que vaig comprar aquesta setmana encara no duu les rectificacions.

El final s’atracava. Com havia dit el mateix Lou Reed, havia estat un procés d’eliminació: "Primer Nico, després Andy Warhol, més tard John Cale i després jo". El següent va ser Sterling Morrison que abandonà el vaixell després de guanyar unes oposicions a la càtedra de literatura de la universitat texana d’Austin. Però tornarem a parlar de la Velvet pròximament, quan analitzem "1969. The Velvet Underground Live", tal vegada el millor disc en directe de la història.

Pere Ferrando.