Amb el primer elapé, comentat extensament a aquestes columnes, The Velvet Underground demostraren què era, realment, tenir una concepció progressiva del rock. El disc del plàtan va dinamitar, textualment i musicalment, moltes estructures preestablertes. Ningú no havia tractat romànticament la negra angúnia de l'addicte com ho havien fet a "Heroin". Ningú no havia estat capaç de trencar l'harmonia hippi amb l'agressivitat de peces com "I'm Waiting For The Man". Aquell disc, emocionant tractat de renou i acceleració màxima, va ser un desconcertant contrapunt a l'evasió bucòlica propugnada des de Califòrnia. El següent lliurament seria encara més corrosiu...

Després de l'edició de "The Velvet Underground & Nico", Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker abandonaren el cercle protector d'Andy Warhol. Nico, que no n'havia estat mai acceptada com a membre, també marxà per gravar el formidable "Chelsea Girl" (ja comentat a "Clàssics del rock"), amb l'ajuda de Cale i Reed.

Sense el suport de la Factory, el setembre del 1967, aprofitant que Nova York estava tranquil.la i silenciosa (tothom se n'havia anat a San Francisco), entraren als estudis Cameo Parkway per confeccionar el que encara avui és un dels enregistraments més tortuosos de la història del rock. Tom Wilson s'encarregà de la producció, deixant-los completa llibertat, sense intervenir en el producte final. Encara que no ho sembli, hi va haver un enginyer de so, Gary Kellgreen; les deficiències tècniques i la distorsió varen ser fetes a posta.

La casa discogràfica tenia poca fe amb la Velvet; sols els proporcionà tres dies d'estudi; a més, la majoria de cançons no estaven enllestides. Com que pràcticament no tenien material, decidiren allargar, amb improvisacions, els temes que anaven component als estudis, utilitzant els amplificadors al màxim.

Tres dies d'histèria i píndoles dels quals sortí un dels discos més influents i difícils de la música popular. Analitzem el perillós contingut de "White Light/White Heat" (Verve, 1967), la bíblia negra del rock.

El disc s'obre amb la cançó que dóna títol a l'àlbum; a pesar que la banda no volia saber res de "singles", es va editar en aquest format i, evidentment, va ser un fracàs comercial; la qual cosa va motivar que Verve Records no dedicàs ni un centau a la promoció de l'elapé.

"The Gift" és una tètrica peça digna d'un encreuament entre Maupassant i Carver; narra la història de Waldo, un pertorbat que, després de passar setmanes de malsomnis sexuals, decideix enviar-se, ell mateix, com a regal per a Marsha, una nimfòmana que no vol saber res d'ell. Quan Marsha rep l'immens paquet que conté l'apiratat Waldo, no el pot obrir. L'ajudarà Sheila, depravada amiga que, finalment, amb l'ajuda d'una enorme ganiveta, xaparà el cap de l'empaquetat Waldo "fent que petits arcs rítmics de color roig brillassin de forma intermitent al sol del matí". En un principi "The Gift" era una peça instrumental que solien tocar en directe; davant l'absència de material, decidiren enregistrar-la afegint-hi el conte escrit pel torrat de Reed, qui s'havia inspirat en "The Lottery", un relat de Shirley Jackson. En el canal esquerre només se sent la veu del narrador, Cale, mentre que al canal dret sona la paranoica música.

Si macabra és "The Gift", no n'és menys "Lady Godiva's Operation", la història d'una operació de cervell amb el pacient mig anestesiat, escrita a l'estil Burroughs. Renous i turbulències: "El doctor fa la primera incisió/Un tall aquí, un altre allà/Sota la confluència dels tubs algú que fuma diu/Sembla que el pacient no està dormit del tot/Els crits ressonen a la sala/No tingueu pànic, que algú li doni pentotal i sucyl/El doctor retira el bisturí, cus acuradament el cervell/Abans de deu segons/El cap no es mourà".

"I Heard Her Call My Name", també creada a l'estudi, és un rock frenètic en què Lou Reed, sorprenentment, demostra que és un guitarrista excel.lent i bon alumne de Hendrix. Patètica i esgarrifosa (tracta d'un amor mort), va escriure la peça sota la influència de John Cage.

Tot el que fins aleshores hem dit és infantil comparat a l'atemptat psíquic amb què finalitza el disc: "Sister Ray", una de les cinc cançons bàsiques de la dècada dels 60 i essència de tota la música pop realitzada els darrers vint anys. Durant més d'un quart d'hora hi trobam exercicis xerricadors a càrrec de les guitarres de Reed i Morrison, acompanyades del lúbric orgue de Cale i de la bateria de Tucker, que sona com si d'un macabre ritual religiós es tractàs. Escrita després d'escoltar Ornette Coleman i el gran Cecil Taylor, "Sister Ray", aparentment un caos, va ser la peça més treballada del disc. La interpretaren, extenuats, diverses vegades fins que tota la banda va estar d'acord en la presa que havien de publicar. El text, que sembla escrit per un Genet saturat d'amfetamines, parla d'uns transvestits que han lligat amb uns mariners i se'n van a un bordell; mentre es punxen infructuosament ("M'estic cercant la vena/No puc punxar-me de costat"), algú xucla intensament "una campana" com ho feia una monja ("la germana Ray"); maten un proxeneta i arriba la policia. "Sister Ray" no és, precisament, "California Dreamin'"...

La portada original del disc estava impresa en dues tonalitats de negre; s'hi podia veure el tatuatge d'un motociclista, fotografiat per Mario Anniballi. Les posteriors edicions varen aparèixer totalment negres. La que reproduïm és la d'una interessant reedició hispana.

El disc ideal per ensenyar què és el rock a un marcià. Un pas gegantesc dins la història del pop. En trenta anys no s'ha fet res tan transgressor. Amb aquesta baixada en picat a les profunditats de Nova York, The Velvet Underground tancava una primera etapa.

A pesar de les bones crítiques rebudes, "White Light/White Heat" va ser un fracàs; un fracàs històric si tenim en compte la mitologia que sempre l'ha enrevoltat. Poquissima gent el va comprar el Nadal del 67. Però començava el culte...

Pere Ferrando.