Els quasi vint àlbums que fins aleshores Tom Waits ha enregistrat, el presenten com a un músic summament personal que ha sabut fusionar multiplicitat d'estils (rock, soul, jazz, blues, pop, música de cabaret, elements avantguardistes...). Un catàleg de música americana impregnat d'altes dosis de contingut emocional gràcies a una veu inconfusible, aconseguida, segurament, amb l'ajuda de molts litres de wiski irlandès i un bon grapat de cigarretes diàries. Autor de lletres que testimonien el costat més deshumanitzat dels EUA, Waits és el tardà i insospitat epígon més avantatjat de la generació "beat". Durant la dècada dels 70, època en què enregistrà vuit elapés essencials, sembla que la seva vida era molt a prop de la que descriu, salvatgement, en el seu corpus de cançons, testimoni d'una nòmada carrera cap a l'autodestrucció precoç. Tal vegada ha estat el paral.lelisme entre obra i vida el detonant de discos tan meravellosos.

Waits, realment, és un "chansonnier" hipersensible que observa profundament, sense massa amargura, la vida miserable que discorre per bars plens de fum, habitats per perdedors amb barba de tres dies, els quals, gats, miren fixament els neons de la paret, intentant servar la poca dignitat que els resta. Cançons que sovint rastregen el més nauseabund de la nit: solituds, vòmits, violència gratuïta, amors impossibles i ruïnes morals. Petites històries en què individus anguniejats, bagasses tristes, joves que han envellit sense madurar, proxenetes amb mala sort i gangsters de pacotilla, pulul.len per l'infortuni amb el destí marcat. Un delirium trèmens a ritme de jazz. Balades alcohòliques brodades amb melodies sentimentals, acompanyades de la petita orquestra esbalandrada d'un cafè de mala mort.

Waits va nèixer a l'interior d'un taxi a Pomona, sud de Califòrnia; ha complit 48 anys. Als 12 els pares es divorciaren i ben prest començà un vagabundeig pels carrers de la zona bohèmia de Los Angeles. Deambular li permeté accedir a un xinxer de peculiars oficis (venedor de gelats, bomber, porter d'hotel...) fins a entrar en el món de la música. Herb Cohen, mànager de Tim Buckley i Frank Zappa el va veure desgranant cançons amb gravetat i tendresa etílica. Cohen li possibilità el fixatge per Asylum Records que en aquella època intentava capitalitzar la moguda post-folk. A Asylum, Waits hi passà una llarga temporada: del 73 al 80, enregistrant set discos d'alta categoria.

Un tassó ple de whiski, el cendrer atapeït de llosques, un vell piano, solitud i foscor... La portada de "Closing Time" (Asylum, 1973) ja ens anuncia cançons licoroses i nocturnes. Tenia 23 anys però les fotografies l'envellien romànticament. En aquest primer disc trobam els temes característics de l'obra waitiana. La diferència essencial és la veu que, encara no esquerdada, presenta reminiscències de Dylan. Es un disc folk-blues encara que l'alta càrrega jazzística el desmarca d'aquesta tradició. Molt melancòlic i poc agressiu, si el comparam a la resta. Només per dues cançons el disc es mereix un deu. De cotxes, fugides i desesperances parla la majestuosa "Ol '55" que, un any després, The Eagles varen incloure a l'àlbum "On The Border", donant a conèixer Waits al gran públic. L'altra superba peça del disc és "Martha": des de la vellesa, quaranta anys després, una trucada dramàtica a l'amor d'adolescència ("I aquells foren dies de roses/Poesia i prosa/Martha, sols et tenia a tu/I tu sols a mi/No hi havia cap matí/Empacàrem les nostres dolences/Les enviàrem lluny i les oblidàrem"). Poc abans de morir, Tim Buckley en realitzà una estupenda versió a "Sefronia". Les inclinacions jazz formiguegen per tot el disc, especialment a "I Hope That I Don't Fall In Love With You", "Ice Cream Man" o "Virginia Avenue"; "Midnight Lullaby" podria ser canço de "western"; "Lonely" sembla manllevada de la peça de Randy Newman "I Think It's Going To Rain Today". Cançons tràgiques, històries absurdes, dignes del repertori de Sinatra o Bennett.La producció de Jerry Yester (ex-Lovin' Spoonful) és tímida i austera.

"The Heart Of Saturday Night", el següent elapé, significa una passa endavant dins el cercle de romanticisme i decadència de Waits.