L’extensa discografia de Tom Waits pot dividir-se en dues etapes; de la primera, formada pels set elapés enregistrats a Asylum Records entre el 1973 i el 1980, a "Clàssics del rock" vàrem comentar "Closing Time" i "The Heart Of Saturday Night"; avui analitzarem "Small Change" (1976), l’estrella d’aquell període. La inflexió és va produir el 1982, quan va enregistrar la banda sonora de "One From The Heart", la pel·lícula que va posar en perill la piscina de Francis Ford Coppola i va provocar l’enfonsament de Zoetrope Studios. Un "soundtrack" genial que va donar pas a una segona època encara vigent. Consideram que els dos primers discos per a Island Records, "Swordfishtrombones" i "Rain Dogs", són dues obres mestres trencadores, molt superiors als seus darrers lliuraments, material que ja no ens interessa tant.

"Small Change" és una mena de documental sobre perdedors i desesperats filmat a barriades de mala vida, cruïlles de carrers bruts on pul.lulen gats i drogaaddictes que no poden tornar a ca seva. Un documental que també te interiors, com el del club d’"strip tease" que apareix a la portada en què Waits, fotografiat per Joel Brodsky, tal com feia als discos anteriors, s’acaricia la nuca i fuma un "Old Gold".

"Small Change" s’inicia amb la mítica "Tom Traubert’s Blues" que comentam a la secció "Cançons del segle XX". Amb efluvis de jazz sincopat, melodies "scat" i veu a l’estil Louis Armstrong, "Step Right Out" és un canvi brusc. Els músics (Shelly Manne -bateria-, Jim Hughart -baix- i Lew Tabackin -saxofó-) realitzen un treball excel.lent. Precisament Armstrong (i Marilyn Monroe i Rocky Marciano) desfilen per "Jitterburg Boy" que enllaça amb la melancolia de la primera cançó; amb l’acompanyament únic del piano i una veu arrossegada que escup lentament les síl·labes.

"I Wish I Was In New Orleans", típica i trista balada alcohòlica de Waits, recupera l’estructura de "Tom Traubert’s Blues"; lentament, el saxofó de Tabackin va incorporant-se a la cortina fabricada per setze violinistes abstemis conduïts per Jerry Yester. I, seguidament, l’orquestra calla. Podrà Waits continuar tocant? Les notes es desprenen lentament... "The Piano Has Been Drinking". Amb una veu calcinada fregant la que provoca el delirium tremens, el músic es disculpa davant l’audiència: "El piano ha begut/ La meva corbata s’ha dormit/ I l’estora necessita anar al barber/ I el focus sembla la fuga d’una presó..."

La cara B s’inicia amb "Invitation To The Blues", delicada, quasi depressiva; una pel.lícula de cinc minuts on el saxo, imatge nocturna, interpreta un monòleg davant el classicisme de l’orquestra. "Pasties And A G-String", lúdica i percussiva , s’alimenta de la torrentada de paraules i onomatopeies etílicament salvatges que ens fan pensar que aquest disc va enregistrar-se a una destil.leria i no als estudis Wally Heider de Hollywood.

Però la de "Small Change", a pesar de peces com l’anterior, és una gatera romàntica. Així, "Bad Liver And A Broken Heart", comença i finalitza amb els acords d’"As Time Goes By" de "Casablanca". Les paraules enèrgiques sorgides de la líquida gargamella obscura lluiten amb el sensual piano: "Tenc el fetge fotut i el cor trencat/ M’he begut un riu d’ençà que em destrossares/ I no tenc problemes amb la beguda/ Excepte quan no puc aconseguir-ne un glop".

Només acompanyat de contrabaix i saxo, Waits arranca "The One That Got Away", un altre compendi de situacions presuïcides i personatges patètics, com André, el pianista que toca una cançó per un dòlar. El baixista se’n va a beure i només l’acompanya el saxofó; Waits encén un cigarret i recita "Small Change", la història d’un pistoler poca-solta assassinat amb la seva pròpia pistola devora un jukebox del carrer 42. "I Can’t Wait To Get Off Work", lleugera balada pianística sobre la vida repetitiva i sense esperança, tanca, finalmant, "Small Change", banda sonora d’una pel.lícula que Huston, Siodmak o Lang no varen rodar.

Pere Ferrando

(article aparegut a L'espira, revista de cultura del Diari de Balears (27-05-2001)