The Walker Brothers, com sol succeir en aquests casos en què els assumptes familiars resulten comercials, no eren germans. Tampoc no eren anglesos a pesar de tenir la base d’operacions a Londres. Scott Engels i John Maus havien format a Califòrnia The Dalton Brothers. El 1965 s’hi afegí Gary Leeds que acabava d’arribar d’Anglaterra on havia conegut, com a bateria de P.J. Proby, el "swinging London". Leeds sabia que podien triomfar a les illes però Engels i Maus no ho tenien molt clar ja que havien signat un contracte amb la discogràfica Mercury. Només l’avís d’allistament rebut per Scott Engels (després Scott Walker), va fer-los canviar d’opinió.

A partir del 1965, ja a Londres, The Walker Brothers iniciaren l’enregistrament d’eternes i dolces cançons adreçades directament als cors (i a l’entrecuix) de les adolescents. Un darrera l’altre, en només cinc mesos, publicaren els arravatadors senzills "Love Her" (nº 20), "Make It Easy On Yourself" (1) i "My Ship Is Coming In" (3). Discos i multitudinàries actuaciones es combinaren fins a tal punt que els Germans Walker passaren ràpidament a ser venerats pel públic i considerats com una de les més atractives alternatives a Beatles i Stones. El 1966, després del primer elapé "Take It Easy" (que incloïa interessants versions de Dylan i Pickett) continuaren el llençament de gemmes pop com "The Sun Ain’t Gonna Shine Anymore" (1), "(Baby) You Don’t Have To Tell Me" (13) o "Another Tear Falls" (12).

Però l’adoració desmesurada de les fans i la pressió a què els va sotmetre la indústria discogràfica (quines cançons interpretar, com interpretar-les, quan publicar-les, on actuar...), els impulsà cap a amistats perilloses (diuen que era el conjunt més gató del pop anglès). Qui més malament dugué el pes de la fama va ser el carismàtic cantant Scott: adicció a l’alcohol, desmais en escena, intents de suïcidi, enveges per part dels altres dos "germans"... A mitjan el 1967 Scott Walker digué basta.

The Walker Brothers no tenen cap elapé rodó. Per tant, la millor manera de gaudir-los és un recopilatori. Creiem que el millor de tots és "No Regrets. The Best Of Scott Walker & The Walker Brothers" (Fontana, 1992), en el qual trobam dotze de les millors interpretacions del grup i, a més, algunes cançons pertanyents a la carrera de Scott en solitari ("Jackie" de Jacques Brel -el seu particular ídol, juntament amb Sartre i Bergman-, l’espectacular "Montague Terrace In Blue" i d’altres).

De l’imprescindible recopilatori és didàctic destacar la preciositat que dóna títol al disc, originalment inclosa a l’elapé també titulat "No Regrets" i enregistrat el 1975, quan després de vuit anys de separació la banda tornà a reunir-se (1975-78). És una cançó romàntica (la seva especialitat) on combinen l’estil orquestral primerenc amb passatges de guitarra elèctrica elegant. També ens emociona la famosa "The Sun Ain’t Gonna Shine Anymore", un mig temps celestial de Bob Crewe i Bob Gaudio, amb una orquestració astoradora. I la cascada de sofriments titulada "Love Her", de Cinthia Mann i Kurt Weill. O l’esplèndida "Another Tear Falls" de Bacharach i David. Sense oblidar "My Ship Is Coming In", megalomaniaca balada presagi de la personalitat musical que Scott Walker desenvoluparia, tot sol, a partir del 1967. I, per suposat, la gran "Make It Easy On Yourself" (que comentam a "Cançons del segle XX"). Realment, en el recopilatori "No Regrets", només hi trobam a faltar "The Electrician", de l’àlbum "Nite Flights", el darrer de The Walker Brothers. Un cedé farcit de balades dramàtiques, pop gloriós, fantasies èpiques i melodies punxants. Deliciós.

Aviat parlarem de "Scott", un maravellós primer elapé que iniciava la seva carrera en solitari, polèmica i intensa, admirada per tots els representants de la línia passional del rock. De Julian Cope i Marc Almond a Tindersticks i The Divine Comedy.

Pere Ferrando