Amb un rhythm and blues directe, amb energia i arrogància, The Who representen la facció més bel.ligerant del pop britànic a mitjan camí dels 60. Punks "avant la lettre", Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon eren la personificació de l'enfrontament generacional, dels excessos i de la transgressió que la cultura del rock podia generar. La música enregistrada en el període 1965-1967, més que interessant. La banda sonora definitiva per al "pop art".

Després de l'edició del primer elapé ("Sings My Generation"), començaren els problemes amb el productor Shel Talmy, un individu que obligava els grups que dirigia (Who, Kinks, Creation) a enregistrar composicions seves com a cara B; d'aquesta manera s'assegurava els guanys si el disc tenia èxit. The Who s'hi negaren i l'impressionant "Substitute", el primer senzill del 66, va ser retirat setmanes després d'haver-se publicat, sota les amenaces de Talmy. "Substitute" (paròdia de "19th Nervous Breakdown" dels Stones, editat setmanes abans), també va tenir problemes als EUA on va ser censurat pel vers "Sembl completament blanc però mon pare era negre", que, volem imaginar, Townshend havia escrit després de la lectura d'"Escopiré sobre la vostra tomba", novel.la de Boris Vian.

L'estiu del 66 The Who publicaven un nou disc petit, "I'm A Boy", amb un text que no agradà als sectors més conservadors de la societat: "Una nina es deia Jean Marie,/Una altra nineta es deia Felicity.../L'altra era jo/I sóc un nin./Sóc en Billy/I estic torrat./Practiquen el maquillatge en la meva cara..." Townshend era un lletrista perceptiu i original; segons Nick Cohn va ser "l'únic dels grans" que es va mantenir a prop "del que vertaderament significa el pop, sempre treballant per a un públic estrictament jove, sense escriure res pretenciós...". Durant el període 65-67 Townshend va manejar uns codis incomprensibles per al món adult, la qual cosa el feia més irritant per a la "caverna" conservadora.

A finals d'any arribà el tercer excel.lent "single", "Happy Jack" que, amb els altres dos, són excuses que fan ineludible aconseguir un bon recopilatori de la banda ja que no s'editaren en format elapé. Aconsellam, per exemple, el formidable "Meaty, Beaty, Big And Bouncy".

Paral.lelament s'edità el segon elapé, "A Quick One" (Reaction, 1966), objecte central de les columnes d'avui. Respecte a l'anterior, presentava dues grans novetats. En primer lloc, tots els membres de la banda signaven cançons: Townshend quatre; Entwistle i Moon, dues; i Daltrey, una. El motiu, molt senzill: l'editora musical (Essex Music) només anticipava diners (500 lliures) als compositors. L'altra gran novetat era la temàtica musical: el rhythm and blues era substituït obertament per un pop ple de matisos; eren deu peces molt treballades i esquitades de constant humor (negre, freqüentment); deu fotografies realistes que parlaven de la joventut i que reflectien encertadament l'essència Carnaby Street.

John Entwistle es destapava com a hàbil compositor amb la macabra "Boris The Spider" i la joia a l'estil beatle "Whiskey Man" ("L'home del wiski és el meu amic/Quasi sempre estam plegats.../Fa dos dies que dos homes de blanc m'agafaren/I digueren que l'habitació era per a un/I que l'home del wiski no podia venir/La vida és depriment en aquesta cel.leta encoixinada..."). "I Need You" i la delirant "Cowwebs And Strange" del bateria Keith Moon demostraven que, a més d'estar bollat a causa dels quilograms de píndoles espídiques digerides, era el percussionista més versàtil del pop anglès. Entre les peces firmades per Townshend destacava una gemma demolidora, "So Sad About Us". "Heat Wave", clàssic de la Tamla Motown, era l'única cançó aliena.

El segon elapé de The Who representa el primer intent de superar els límits de les cançons de tres o quatre minuts; així, la composició final, "A Quick One While He's Away", pretenia ser una minioperarock que combinava sis peces entorn a una temàtica similar (les aventures amoroses d'una cap de nins escoltes amb un conductor de locomotores). Amb deu minuts era el primer tema llarg de la història del pop britànic que posseïa l'estructura d'un de curt; és a dir, petites peces embastades. Juntament amb "Rael", del tercer elapé ("The Who Sell Out"), era una anticipació de l'òperarock "Tommy" que The Who publicarien el 1969.

Allunyats de Shel Talmy, la producció va ser dirigida molt millor per Kit Lambert, ideòleg, com Townshend, de la moguda "pop art". Allan Aldridge realitzà una magnífica portada que s'ha d'emmarcar en el moviment artístic de l'època, juntament amb el treball del pintor Jasper Johns, inspirador del grafisme utilitzat per The Who. Als EUA, "A Quick One" es va titular "Happy Jack" degut al gran èxit que havia tingut allí el "single". Quan es va editar la crítica va flagel.lar l'elapé; avui, resulta molt superior a qualsevol disc del "britpop" dels 90.

El 1995 se'n va fer una més que aconsellable reedició digital; incloïa deu cançons extra: cares B dels senzills del període 66-67; les quatre peces de "Ready, Steady, Who!", només editat el 1966 a GB; una versió acústica de "Happy Jack" i una inèdita de "Man With The Money" dels Everly Brothers.

Pere Ferrando.