Carnaby Street, King's Road, Mary Quant i la minifalda, els pels llargs, la supressió del servei militar obligatori, la legalització de l'homosexualitat, la desaparició de la pena de mort, Harold Wilson... Interessant panorama el de la Gran Bretanya, sobretot Londres, a principis dels 60: en un clima social summament tolerant, l'anomenat "swinging London" va ser un marc ideal per a l'eclosió de la música "pop".

Durant aquella època, a les illes britàniques, tal com hem exposat en alguns articles de "Clàssics del rock", hi havia molta més cosa que el binomi Beatles/Stones. Per exemple, hi localitzam una esplèndida terna, encara no analitzada a les nostres columnes, formada per The Small Faces, The Kinks i The Who. Els tres són màximes representacions no tan sols d'una vibrant música juvenil, sinó també d'un nou estil de vida hedonista, inconformista i renovador en consonància amb els canvis socials esmentats. Enmig, una peculiar tribu urbana, els membres de la qual s'anomenen "mods". Es tractava d'un sector juvenil que caracteritzava adequadament l'estil "pop": aïrats i arrogants, preocupats per l'estètica de l'oci en comptes de l'ètica del treball, liberals amb el sexe, empedreïts consumidors d'amfetamines, usuaris de gavardines i Lambrettas, amants del ball individual i de la música "soul". Famosos, sobretot a Brighton, per les èpiques baralles amb els seus enemics naturals, els "rockers". Si voleu saber què era un "mod" mirau la pel.lícula "Quadrophenia", basada en l'obra homònima de The Who. Perquè ells (Roger Daltrey, Pete Townshend, John Entwistle i Keith Moon) varen ser els banderers del moviment. Paradoxalment, però, The Who no eren autèntics "mods", com si ho varen ser The Small Faces. Les males llengües diuen que Peter Meaden, el seu primer mànager, els convertí en "mods" perquè eren el grup social que més doblers gastaven en discos durant aquells anys. Tanmateix, Peter Townshend, ànima de la banda, va saber articular les ansietats i les incerteses de la joventut "mod" a través dels seus textos.

The Who eren bestials i eixordadors. Townshend, el guitarrista, feia girar el braç com una aspa de molí i colpejava furiosament l'instrument. Quequejant agressivament, Roger esdevenia un cantant original. Keith Moon, l'autèntic pirat del grup, mort en el 1978, quan tenia 31 anys, degut a una sobredosi d'alcohol i píndoles, tocava (garrotejava, més ben dit) la bateria com un endimoniat. L'únic assenyat del grup era el baixista, John Entwistle, tranquil ex-treballador d'Hisenda, el qual no sé què pestes feia en un conjunt tan vàndal com The Who.

Abans, tal com succeeix amb tots els grups de l'època, hem de dir que la banda funcionava, bàsicament, en format "single", per la qual cosa hauríeu d'aconseguir algun recopilatori que inclogui les imprescindibles cançons "I Can't Explain", "Anyway, Anyhow, Anywhere" (ambdues del 65) i "Substitute" (del 66). El "grans èxits" ideal és "Meaty, Beaty, Big And Bouncy".

En el 65, triomfaren amb els dos senzills esmentats (llocs 8 i 10 a GB). L'eufòria "mod" els catapultava. També hi ajudava la fama autodestructiva del grup ja que al final de cada concert Townshend trencava la guitarra, cosa que feia argüint la coartada cultural de l'artista Gustav Metzke (qui preconitzava la bellesa de l'àcid sulfúric sobre el metall). La realitat és que tot començà per casualitat quan, degut a un gran bot, el pal de la guitarra es va rompre contra el sòtil del local on actuaven.

Si alguna cosa demostra "The Who Sings My Generation" (Brunswick, 1965) és l'excel.lència de Pete Townshend per a composar. Es un autor lúcid capaç de transmetre els sentiments i les sensacions del jovent. L'enregistrament combina la força intempestuosa del r&b amb típics elements del "pop". Hi ha conjuncions vocàliques a l'estil de The Beatles ("The Kids Are Allright") i peces amb cors entusiastes ("The Good's Gone"). Persisteix la base "blues" a "Out In The Street". Pioners en la tècnica de la distorsió ("feedback") a "Instant Party" i "La La La Lies"; el segell americà que havia de distribuir el disc, tornà la cinta queixant-se del renou de fons i demanant una còpia en més bones condicions. De fet s'anticiparen a The Velvet Underground pel que fa al renou distorsionat. Un altre ingredient essencial en el seu primer elapé és la música "soul: hi interpreten dues peces de James Brown, "I Don't Mind" i "Please, Please, Please". També hi trobam un estrany instrumental com "The Ox" (l'única peça composta per tot el conjunt). Evidentment, la cançó estrella és "My Generation" que amb la cèlebre frase "Esper morir abans d'envellir" reflectia l'inconformisme i la desesperança, no sols de la seva generació ja que hi podem veure un cert nihilisme que connecta perfectament amb un dels darrers episodis de l'autodestrucció en el món del rock: Kurt Cobain. "My Generation", composició bàsica de la dècada dels seixanta, basada en un "riff" de guitarra del "bluesman" Jimmy Reed, és una explosió de rhythm and blues. L'elapé va ser produït per Shel Talmy, representant i productor de The Kinks.

"The Who Sings My Generation" donà tot un codi de valors a una part dels al.lots de mitjans els 60. Amb el primer disc (i els "singles"!) The Who crearen una sonoritat "pop-art" que unia referents estètics i musicals: autodestrucció, distorsió, color (americanes fetes amb la senyera britànica i camisetes amb dianes, inspirades en el treball del pintor Jasper Johns).

Pere Ferrando.