Aquesta és la tercera vegada que parlam de The Who ja que mesos enrere analitzàrem "My Generation" (1965) i "A Quick One" (1966). Més que un bon elapé, el primer era un excel.lent recull de "singles" pop que havia estat completat amb mitja dotzena de peces amfetamíniques. En el segon el rhythm and blues era substituït per un pop elegant, ambiciós i ric en matisos; representava el seu primer intent de superar els límits de les cançons de tres o quatre minuts. Un plàstic magnífic.

Avui comentarem el que per a nosaltres és el millor disc de The Who, la consolidació del capítol més brillant del pop britànic, al nivell de The Kinks o, fins i tot, de The Beatles. I és que degut a l'èxit del següent disc (l'òpera rock "Tommy"), i a una freda rebuda comercial (només aconseguí el nº 10), "The Who Sell Out" (Polydor, 1967) sempre ha romàs en un injust segon plànol. Però el tercer vinil de Townshend, Daltrey, Entwistle i Moon, a més de presentar un grapat de bones i sinceres cançons amb uns arranjaments precisos, es convertia en el paradigma per explicar el concepte de "pop art". Un dels cent millors discos de la dècada.

El que crida més l'atenció, per damunt de l'alta qualitat de les composicions, és la presència de falques i (falsos) anuncis radiofònics entre cançó i cançó. Lluny de pretendre un àlbum conceptual, la intenció de The Who era retre un homenatge a les ràdios pirates que l'estiu del 1967 varen rebre l'atac del govern britànic. Poc abans, Keith Richards i Mick Jagger havien estat arrestats per possessió de drogues en una operació que, realment, pretenia escalivar la població juvenil. Després prohibiren totes les emissores pirates adduint que la ràdio nacional ocuparia legalment el seu lloc a través del nou canal BBC Radio One. The Who, agraïts pel suport constant que havien tingut les seves cançons dins les programacions de les ràdios lliures, volgué prendre part en el tema defensant-les, especialment a favor de Radio London que sempre els havia tingut com a una de les bandes preferides. Per tant, "The Who Sell Out" no pretenia ser cap òpera rock a pesar que Townshend venia dient des de feia temps que The Who preparaven una obra ambiciosa.

Si bé el disc comença amb una potent i psicodèlica "Armenia City In The Sky", quasi tot l’elapé es rellisca agradablement per vies acústiques: "Heinz Baked Beans", "Odorono" (uns jocs corals preciosos), "Mary Anne With The Shaky Hand" (una fabulosa peça de lletres més que suggerents), "Sunrise" (delicadament encisadora) o "I Can’t Reach You". Entwistle, amb el seu típic humor negre, signa "Medac" (a la versió americana titulada "Spotted Henry") on narra la història de Henry Pond, un torrapipes amb cos de "pastís de pansa", que s’apunta als cursos de Charles Atlas. A "Rael (1&2)" trobam els acords que després utilitzaran al tema principal de "Tommy". Produït per Kit Lambert, l’elapé posseeix onze peces estupendes més dues de magistrals. La primera, "I Can See For Miles", un dels gran "singles" de la dècada; peça àcida i devastadora sobre l'engany i la venjança; Townshend l'havia escrita molt abans i la tenia guardada per quan el grup necessitàs un nº 1 a la llista de senzills. S'equivocà ja que va ser un petit fracàs. L'altra composició d’arquitectura genial és "Our Love Was", estranyament bella i amb un il.luminador riff de guitarra.

A més a més, "The Who Sell Out" té una portada (i contraportada) divertidíssima. Els quatre "whos" protagonitzen anuncis simulats de productes que apareixen reproduïts a mida gegantesca; així, veim Townshend posant-se desodorant "Odorono" i el cantant Roger Daltrey nedant en un apetitós bany de mongetes "Heinz" (curiosament, a la pel.lícula "Tommy", dirigida per Ken Russell, l'actriu Ann Margret interpreta una seqüència molt similar).

"The Who Sell Out" va ser ben rebut per la crítica que el considerà l'equivalent musical a les pintures d'Andy Warhol i Robert Rauschenberg, però no tingué èxit comercial. La reedició digital de 1995 és una excel.lent mostra del que ha de ser el format: inclou mitja dotzena de peces procedents d’aquelles sessions, falques radiofòniques no publicades, cares B i una versió alternativa de la fabulosa "Mary Anne With The Shaky Hand": "Vaig ballar amb Linda,/Vaig ballar amb Jean,/Vaig ballar amb Cindy,/I, de sobte, vaig veure/Mary Anne, la de les mans tremoloses,/El que han fet del seu home, aquestes mans tremoloses!".

Pere Ferrando