El 1967, Pete Townshend, com molts altres músics d’aquell període, va descobrir el misticisme oriental. El seu guru seria Meher Baba, un singular predicador que no va dir ni una paraula des del 1925 fins que va morir, el 1969. Influenciat per la mística de l’hindú i empès pel particular moment que vivia (rebuig de les drogues psicodèliques, preocupació per la manipulació de les idees i de l’individu), el guitarrista i compositor de The Who decidí de crear una òpera musical que anomenaria "Tommy" (Decca, 1969) i que es convertiria en l’òpera rock per antonomàsia i, segurament, l’àlbum conceptual més important de la història del rock, per damunt de les crítiques que sovint ha tingut per part d’aquells que el consideren una pretenciositat. Nosaltres, evidentment, no compartim aquestes opinions. A pesar d’alguns desencerts, "Tommy" és un formidable doble disc.

No era la primera òpera rock; mesos abans The Kinks havien publicat "Arthur" i The Pretty Things l’esplèndid "S.F. Sorrow". Però, per a Townshend, la idea d’escriure una obra ambiciosa no era nova; amb les cançons "A Quick One" i "Rael" ja havia iniciat les provatures dels mecanismes que cristal·litzarien en "Tommy" que plantejava la idea que l’ésser humà, a pesar dels cinc sentits, és cec davant conceptes com la "Realitat" i l’"Infinit". "D’aquesta forma -digué Townshend- el protagonista devia ser cec, sord i mut com a símbol de les nostres limitacions".

Definida pels seus apòlegs (Leonard Bernstein entre ells) com "la més bella estructura temàtica que cap grup de rock havia sabut inventar", la història s’inicia amb el naixement de Tommy. Son pare, el capità Walker, desapareix en una missió de guerra i sa mare troba una nova parella. Walker torna, els sorprèn i mata l’amant. Tommy veu l’escena a través d’un mirall (leit-motiv de l’obra) i els pares el pressionen, fins i tot li peguen, perquè s’oblidi de tot ("1921"). El nin resta bloquejat: cec, sord i mut, encara que és sensible a les vibracions ("Amazing Journey"). Els pares ho intentaran tot perquè recuperi els sentits però res no funcionarà. El duen a un curander capaç de retornar la vista als cecs ("Eyesight To The Blind") i a la bruixa gitana ("Acid Queen") que li farà provar tota mena de drogues. Amb un cosí descobreix la violència ("Cousin Kevin") i l’oncle Ernie n’abusarà sexualment ("Fiddle About"). Tanmateix, gràcies als seus dots especials i a la seva habilitat amb el tacte, es convertirà en un mestre del "flipper" ("Pinball Wizard"). Un dia, la desesperada mare, cansada de veure’l davant del mirall, destrossa l’espill ("Smash The Mirror") i, miracle!, l’adolescent Tommy, campió mundial del "flipper" i admirat per mig món, recupera els sentits i esdevé líder juvenil i espiritual. Crea un gran campament ("Tommy Holiday’s Camp") on la gent acudeix fervorosament i compra objectes amb la seva imatge. Però el nou líder té actituds dictatorials i els seguidors es rebel·len ("We’re Not Gonna Take It"). En la fugida Tommy descobreix que no és cap déu, només és una persona normal que ha de saber viure sense pares ni aduladors ("See Me, Feel Me").

"Tommy" va ser enregistrat als IBC estudis durant molt de temps, en sessions diàries de cinc o sis hores, de dilluns a dijous ja que el cap de setmana actuaven en directe. Curiós, perquè ja en aquell temps, la majoria de bandes no feien concerts quan havien d’enregistrar un nou disc. Però, segons conten les cròniques, no tenien doblers. No obstant, l’ambient del grup era excel.lent; tothom ajudava Townshend i tenien gran confiança en la seva idea. Kit Lambert, el productor, també s’hi va involucrar fins al darrer moment. Però un dels defectes del disc és, precisament, la producció ja que Lambert va confeccionar-la pensant en el fet que una gran orquestra acompanyàs el grup, cosa que no succeí per qüestions econòmiques. D’aquesta manera, algunes cançons (l’excel.lent "I’m Free") semblen poc potents i, a vegades, la bateria de Keith Moon (la més brutal del rock britànic), sembla de jugueta.

Format per 24 peces, "Tommy" n’inclou quatre o cinc de sensacionals ("Acid Queen", "Pinball Wizard", "We’re Not Gonna Take It"), moltes de bones i poques de fluixes (les que donen continüitat i narrativitat a la història com "Cousin Kevin" i "Fiddle About"). El doble disc va ser un enorme èxit i, tres anys després, com volia Townshend, Lou Reizner i la London Symphony Orchestra en realitzaren una versió orquestral. El 1975 Ken Russell dirigí la polèmica pel·lícula i, finalment, el 1992, el mateix Townshend va col·laborar amb la versió teatral dirigida per Des McEnuff.

Pere Ferrando.

(article aparegut a L'espira, revuista cultural de Diari de Balears -3, juny, 2001-)