Els trets bàsics de la biografia de Bobby Womack són molt semblants als de la resta de "soulmen" que han desfilat per les nostres columnes: nascut durant els anys 40, de família nombrosa, humil i de tradició religiosa, inicis a les files del gospel, reciclatge al rhythm and blues/pop, èxit, drogues dures i... oblit injust després de més de quatre dècades d’elaborar música apassionant.

Tenia 17 anys quan el 1962, amb els seus germans, formà The Womack Brothers que enregistraren un senzill de gospel a Sar Records, la discogràfica propietat de Sam Cooke. Aquest, ben aviat, els va secularitzar i amb el nom de The Valentinos aconseguiren un primerenc èxit. Dos anys després el grup publicava "It’s All Over Now" que poc més tard els Rolling Stones universalitzarien. Aquell 1964 Sam Cooke va morir assassinat en estranyes circumstàncies i Sar tancà. El 1965 Womack es casaria amb la vídua de Cooke i al següent any, dissolts els Valentinos, començà a treballar com a (excel.lent i fi) guitarrista de sessió. A la famosa orquestra de Muscle Shoals va acompanyar els artistes més selectes que passaren pels estudis: Joe Tex, Wilson Pickett (a qui també li va produir l’interessant "I’m In Love"), Aretha Franklin... Després, a Liberty Records, va continuar col.laborant amb dotzenes de grups soul i pop de l’altura de Ray Charles, Marvin Gaye, Jimi Hendrix i Janis Joplin (de qui va rebre l’última trucada la nit en què va suïcidar-se).

Els darrers anys de la dècada dels 60 Womack enregistrà, amb la companyia de Chips Moman, dos fabulosos discos, "Fly Me To The Moon" i "My Prescription". A principis dels 70 conegué Sly Stone, amb qui gravà el formidable "There’s A Riot Goin’ On" que comentarem un diumenge d’aquests. Amb Sly inicià un llarg passeig pel món de les drogues dures. El 1972 Womack va publicar "That’s The Way I Feel About ‘Cha"; només per haver escrit aquesta cançó (i "It’s All Over Now") mereix figurar amb lletres destacades en el món de la música popular del segle XX. Al llarg de la dècada compaginà atractius elapés amb l’escriptura d’encertades cançons (pop, soul, gospel, funk i, fins i tot, country) per a altra gent. Però els problemes amb l’heroïna i la cocaïna i l’assassinat del seu germà Harry, el precipitaren a una depressió que només va poder exorcisar el 1981 quan enregistrà, mentre son pare moria, el meravellós "The Poet" (Beverly Glen Records, 1981) que seguidament comentarem.

"The Poet" és una petita col.lecció de soul intimista altament sincer; vuit cançons suculentes construïdes a base d’una instrumentació simplificada però brillant (gràcies a la mesurada producció feta per ell mateix) en les quals Womack hi exhibeix una turmentada però ferma veu deutora de les seves arrels gospel. "So Many Sides Of You" i "Secrets", deliciosament infeccioses, són el perfecte paradigma de la cruïlla de soul/pop, suau gènere en què sempre va ser un mestre. "Lay Your Lovin’ On Me" i "Stand Up", funki elegant, remullat en teclats sibil.lins. "Games" i "If You Think You’re Lonely Now", calentíssimes i emocionants balades de mig temps amb melodies aferradisses, cantussejades pels seus germans, The Valentinos. Amb saxòfons tòrrids, amb un baix vigorós pessigant línies funk i els puntejos mil.limètrics d’una guitarra encesa, "The Poet" és un gran disc. Amb ell va aconseguir el merescut títol de cantautor soul, en una època, els horteres anys 80, molt poc propícia per a música sincera. Un dels millors elapés de la dècada.

Pere Ferrando