Tot feia pensar que després de defenestrar-se el 1973, Robert Wyatt desapareixeria del panorama musical. No va ser així; l’accident generà una nova etapa plena de creativitat musical que ràpidament cristalitzà en el que per a nosaltres és un dels millors discos de la dècada dels 70, "Rock Bottom" (Virgin, 1974). Abans de l’accident Wyatt havia format part del jazzístic David Allen Quartet i de Wild Flowers, la primera formació estable del "so Canterbury". Amb altres músics d’aquella escena, entre els quals hi havia Kevin Ayers, el 1966 formà The Soft Machine on va treballar fins a finals del 1970. L’aportació instrumental (bateria) i vocal de Wyatt va anar acompanyada per la coautoria d’una dotzena de temes i la composició de tres peces pròpies, dues a "Volume Two" i una, extensa, a "Third". A "Clàssics del rock", devots de Wyatt i de la seva perifèria, hem comentat àmpliament els dos primers elapés de The Soft Machine, abecedari de la psicodèlia britànica, tan interessants o més que els treballs primerencs de The Pink Floyd.

El 1970, quan encara formava part de La Màquina Blana, havia col.laborat amb els Whole World d’Ayers i havia participat al primer treball de l’exdeianenc, "Shooting At The Moon". A finals d’any edità el seu primer disc en solitari, l’eclèctic "The End Of An Ear" (Columbia); on desenvolupava un material totalment "free" seguint el catecisme de Frank Zappa. En aquella època l’activitat de Wyatt va ser frenètica, participant en discos i actuacions de Symbiosis, Hatfield & The North, Lol Coxhill ("Ear Of Beholder"), Daevid Allen ("Banana Moon"), Centipede ("September Energy") i Syd Barrett ("The Madcap Laughs").

El 1971, més aventures jazzístiques (amb Jean Luc Ponty i Michel Urbaniak) i la creació de Matching Mole, banda que publicà dos elapés, "Matching Mole" i "Little Red Record"; amb aquest darrer elapé delatava les simpaties cap al comunisme que no minvaren amb el temps: el panorama rock no ha tingut mai un personatge tan compromès com ell (lluita contra les dictadures latinoamericanes i contra l’"apartheid", enregistraments de cançons combatives, venda directa del "Morning Star"...).

L’1 de juny del 1973 Wyatt i la seva esposa Alfreda Benge eren a una festa a ca la poetessa Lady June (amb Gilli Smith, muses de l’escena de Canterbury); a mitjanit, en unes circumstàncies que mai no s’han aclarit, va caure des de la finestra del quart pis. Mai no abandonaria la cadira de rodes.

La paraplèxia augmentà el seu compromís polític (des del Partit Comunista britànic) i musical. Així, després de sis mesos a l’hospital col.laborà en el segon i excel.lent disc de Hatfield & The North i també participà a l’actuació de clausura del Hammersmith Odeon londinenc, interessant concert que s’enregistrà amb el nom de "June, 1, 74". Aquell estiu va editar-se el disc que avui comentarem, "Rock Bottom", quaranta minuts d’emoció, tragèdia i exploració, des de la primera nota fins al darrer solc. Amb veu fantasmal i trista Wyatt desgrana cinc peces impressionistes que havia iniciat a composar dos anys abans a Venècia, on la seva esposa participava en el rodatge de "Don’t Look Now" del director Nicholas Roeg.

"Rock Bottom" és un paisatge aquàtic inundat de teclats xiuxiuejants, baixos opacs, guitarres místiques i veus reflexives. Un món conceptual elaborat amb atmosferes obsessives com les de la tètrica "Sea Song", amb un duel de mel.lotró i piano per davall dels corprenidors laments vocals de Wyatt, fregant el flamenc. O la caòtica "Little Red Riding Hood Hit The Road" amb veus que pugnen per trencar la teranyina que han confeccionat els instruments de vent. "Alifib" i "Alife", jocs fonètics amb el nom de l’esposa, amb saxofons agònics i queixosos de Windo. Un disc esplèndid, fantasiós i dramàtic.

Wyatt, a més de l’afilada veu, hi aportà teclats i percussions. L’acompanyà la plana major de l’avantguarda britànica: Hugh Hopper (de Soft Machine) al baix, Gary Windo i Mongezi Feza als metalls, Fred Frith i Mike Oldfield a la guitarra, Richard Sinclair (de Caravan) al baix. Alfie cantà i dissenyà una tènue carpeta. Nick Mason, el teclista de Pink Floyd, produí aquest essencial elapé que va rebre el Gran Premi de l'Acadèmia Charles Cross.

Des de fa uns anys, gran part dels discos de Wyatt s’han reeditat esplèndidament en format digital a través de la seriosa companyia Rykodisc. "Rock Bottom" i el posterior "Ruth Is Stranger Than Richard" (una altra obra mestra), figuren entre l’imprescindible material.

Pere Ferrando.