De totes les bandes aparegudes durant els efervescents darrers anys de la dècada dels 70 ens quedam amb XTC, grup que a través d’una dotzena de magnífics àlbums ha creat un especial univers de pop subtil i deliciós. Optaren per viure al marge de la indústria discogràfica i ràpidament s’apartaren de les actuacions en directe, mostrant predilecció per les llargues estades dins els estudis. Això va impedir que arribassin a un públic massiu però els convertí en autèntica banda de culte, sempre a la recerca d’alta qualitat. Cap dels seus elapés és sobrer; absolutament tots amb més d’un joiell de pop artesanal.

Procedents de Swindon, Colin Moulding (baix i veus), Andy Partridge (guitarra i veus), Terry Chambers (bateria) i Barry Andrews (teclats) s’anomenaren Helium Kidz abans d’adquirir el definitiu XTC que, pronunciat en anglès, connecta amb "èxtasi", cosa que, actualment, no ha agradat gens ni mica a l’inventor del nom, Andy Partridge, decididament contrari a les drogues. El 1977 Virgin els va acollir i allà han estat fins l’any passat, quan fitxaren per la independent Cooking Vinyl on enregistraren el darrer treball "Apple Venus"  en què els supervivents Moulding i Partridge elaboren més dosis de pop gloriós.

Format per dotze enèrgiques cançons que havien estat escrites molt abans, "White Music" (Virgin) va publicar-se a principis de 1978. Produït per John Leckie i majoritàriament signat per Partridge va ser enregistrat amb la premura d’una setmana als estudis The Manor. Un disc massa dissonant per ser pop però amb les suficients línies melòdiques per desmarcar-se del punk. Hi destaca tot el material de Colin Moulding ("Do What You Do", "Set Myself On Fire") i unes inspirades "This Is Pop" i "Statue Of Liberty" de Partridge. Imperiosa és "Radios In Motion". Sorprenent la versió de la dylaniana "All Along The Watchtower" que envesteixen amb nerviosisme. Sobresurten els teclats urgents i agressius de Barry Andrews (qui després marxà amb Robert Fripp). Chambers, superb a la bateria. Andy Partridge encara no explota com a guitarrista.

Moltes de les posteriors virtuts de XTC circulen pel primer elapé: elegant excentricitat, detallisme, sentit de l’humor i, sobretot, energia i molta arrogància. Naïf i ímpetu. Però "White Music", a pesar de ser un lliurament brillant, estava mancat de les melodies enganxadisses que tenien altres discos de la "new wave" com, per exemple, el primer elapé de Police o de Pretenders. Obtingué un notable nº 38 a Gran Bretanya però els seus primers "singles" no varen ser programats per les ràdios. L’aventura comercial de XTC sempre ha estat molt tímida. Aconsellam la versió digital de "White Music" que incorpora l’introbable "3-D", un interessant "extended play" que, realment, és la seva primera obra.

El millor del grup vendria més tard. El mateix 1978 editaren "Go 2", molt similar al primer. Amb un nou teclista, continuaren el 1979 amb el sofisticat "Drums And Wires" que presentava noves facetes. El 1980 realitzaren "Black Sea", un petit manual del qual begueren descaradament bandes del britpop com Blur, Oasis i The Boo Radleys. Serà el pròxim disc que comentarem. Posteriorment, crearen més llampecs carregats de psicodèlia i sons acústics. Extraordinaris XTC. Per a iniciats.

Pere Ferrando