The Yardbirds va ser la primera banda de rock que adjudicà tot el protagonisme a les guitarres elèctriques. Tres dels millors i espectaculars guitarristes passaren per les seves files: Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page. The Yardbirds formen part de la selecta nòmina de grups britànics que, apassionats pel rhythm and blues, enregistraren un material essencial, especialment el disc que avui comentarem, megajoia dels 60 i, durant molts anys, manual bàsic per a peluts aspirants a guitarristes.

Formats el 1963, Giogio Gomelsky, propietari del club Crawdaddy, els fitxà per substituir els Stones. La formació que durant mesos descarregà tones de blues en aquell desmantellat local estava composta per Chris Dreja (guitarra rítmica), Jim McCarty (bateria), Eric Clapton (guitarra solista), Keith Relf (veu, harmònica), i Paul Samwell-Smith (baix). En el Crawdaddy tingueren la sort de conèixer i tocar amb Sonny Boy Williamson (de gira per Anglaterra); l'experiència els serví per passar al Marquee (un altre dels clubs mítics de Londres). Molt interessant és l'elapé "London 1963. The First Recordings!", editat aquí per Edigsa en el 1981, en el qual trobam un bon aplec de vibracions pseudonegres, francament silvestres i divertides.

En el 64, sense èxit, publicaren un parell de rudes "singles", fins que el 65 editaren un mític primer elapé en directe, "Five Live Yardbirds", farcit de clàssics del blues. Decebuts de no reeixir decidiren decantar-se cap a un so més pop i enregistraren "For Your Love", peça comercial de Graham Gouldman. Eric Clapton, ortodox radical del blues, decidí marxar ja que no volia vendre el seu talent per un nº 1 a les llistes. Qui havia de dir que aquell addicte a la fe del blues, amb el temps, realitzaria discos comercialment imfumables! The Yardbirds perderen el millor guitarrista d'Anglaterra però aconseguiren, a la fi, un Top 10.

The Yardbirds intentaren fitxar Jimmy Page qui refusà perquè guanyava molts doblers com a músic de sessió (The Kinks, Donovan...), però els va recomenar el guitarrista de The Tridents: Jeff Beck. Una autèntica sorpresa ja que podia tocar el blues com Clapton i, a més, era un experimentador nat, amant de la improvisació d'atmosferes i de la recerca de nous sons mitjançant els (pocs) recursos de què disposava. Beck era menys purista que Clapton però més salvatge; un autèntic futurista de la música.

Amb Jeff Beck enregistrarien un senzill triomfant, "Heartful Of Soul", també de Gouldman, en el qual Beck imita el sitar amb una guitarra Telecaster i un pedal Timebender. Més tard publicarien la fabulosa "Shapes Of Things" que inclou un solo embogidor. Dues peces imprescindibles que trobareu a qualsevol bon compacte recopilatori.

L'abril del 1966 The Yardbirds tingueren l'oportunitat d'enregistrar el que és autènticament primer elapé, ja que fins aleshores els que s'havien publicat eren gravacions en directe o simples aplecs de "singles". "Roger The Engineer" (Columbia) ja no va ser produït per Gomelsky de qui s'havien desempallegat per no pagar bé. El baixista Samwell-Smith (després productor de Cat Stevens i de Carly Simon) i Simon Napier s'encarregaren de la taula de mescles. Enregistrat en pocs dies i format per catorze peces breus, en les quals trobam blues, jazz, pop, exotisme i renou, "Roger The Engineer" és un autèntic compendi de la guitarra experimental. Beck la fa sonar com si es tractàs d'un sitar hindú o d'un tren sense frens. Creatiu i aventurer, obre camins psicodèlics i la guitarra elèctrica, com a instrument, avança una generació. Un autèntic clàssic docent.

En destacarem algunes peces: "Lost Women", blues accelerat amb diàlegs creuats entre una harmònica febril i un "feedback" caòtic; més tard, Jimmy Page copiaria l'estil a Led Zeppelin. "Over, Under, Sideways, Down", pop psicodèlic, realment una revisitació del clàssic "Rock Around The Clock"; va ser un dels senzills que obtingué bones classificacions. "The Nazz Are Blue", la guita de Beck bela quan utilitza els pedals com ningú no ho havia fet mai; endemés, canta."Jeff's Boogie", delirant i potent versió de "Berry's Boogie" de Chuck Berry; un diminut i pràctic curset de les sis cordes. "Happenings 10 Years Time Ago", al.lucinacions àcides, apocalipsi heavy; hi toquen Jimmy Page i John Paul Jones (després amb Led Zeppelin). "Psycho Daisies", amb un "feedback" traspuador.

Amb "Roger The Engineer" The Yardbirds giren a l'inrevés el rhythm and blues; el catalitzador dels 37 minuts és la guitarra de Beck, molt més interessat per la sonoritat global de la banda que per demostrar el seu virtuosisme. Bíblia per al posterior rock àcid i manual per a protopunks, és una autèntica ampliació del vocabulari dels guitarristes rock. Un dels sons més al.lucinants del 66. A Anglaterra es va editar simplement com "The Yardbirds"; als EUA, sota el títol d'una cançó, "Over, Under, Sideways, Down". Actualment se'l coneix amb el nom de la caricatura de l'enginyer Roger Cameron que dibuixà el guitarrista Chris Dreja.

Després de l'eminent enregistrament, Samwell-Smith deixà el lloc a Jimmy Page. Aquest i Beck tocaren plegats una curta temporada. Se'ls pot veure a la pel.lícula d'Antonioni "Blow-Up"; memorable l'escena en què, després d'haver escalfat el públic amb una apassionada versió de "The Train Kept A-Rollin'", Beck destrossa la guitarra.

A finals del 66, enmig d'una gira americana, Beck, fart de carretera i manta, deixà la banda. Començaria una tercera i decadent etapa de The Yardbirds, produïda per Mickie Most, en què enregistrarien un interessant àlbum, "Little Games". La joia, però, és l'atzarós i futurista "Roger The Engineer".

Pere Ferrando.