Els apassionats del rock progressiu consideren que Genesis, King Crimson i Yes formen el triangle essencial del gènere. Els primers, després d’un període lluminós en què produïren un parell de bons discos, es desplaçaren cap a un pop lleuger fregant el ridícul. La banda de Fripp (analitzada en diverses ocasions a "Clàssics del rock") radicalitzà el seu so en un sentit totalment invers. Yes no canviaren; mantingueren el seu estil immutablement al llarg de molts (massa) anys. Una intrincada música elaborada amb virtuosismes individuals i multitud d’efectes especials; arranjaments redundants i textos incomprensibles basats en una peculiar ciència ficció esotèrica, mescla de "Star Trek" i "Bambi". De la seva extensa discografia (1969-1999), només tres són les obres destacables per als qui vulguin endinsar-se en els encitronats camins de l’anomenat rock progressiu o simfònic. El tríptic, format per "The Yes Album" (que avui comentarem), "Fragile" i "Close To The Edge", va ser enregistrat entre 1970 i 1972, quan ja havien publicat dos elapés.

El primer nucli de Yes estava format per Jon Anderson (veu), Chris Squire (baix), Bil Bruford (bateria), Tony Kaye (orgue) i Peter Banke (guitarra); elaboraren dos discos ("Yes" i "Time And A Word") que s’alimentaven de veus líriques, acords folk, rock sense estridències, ecos de blues pesat a la manera de Cream i pirotècnies diverses copiades a Procol Harum i Moody Blues. Aquells dos àlbums, que incloïen peces de Byrds i Beatles, amb prou feines deixaven intuir la direcció que prendrien posteriorment. El moment decisiu arribà amb el canvi de Banks per Steve Howe, procedent dels interessants i psicodèlics Tomorrow. Howe personificaria durant els anys 70 la imatge del perfecte guitarrista virtuós i exhibicionista. Amb ell, i després amb el teclista Rick Wakeman, Yes definiria el seu so. Després de l’excel.lent "Close To The Edge", i a conseqüència del monumentalisme en què s’havien capficat, la banda publicà "Yessongs", un triple (!) elapé en directe. Seguidament, el doble "Tales From Topographic Oceans", tal vegada el producte més soporífic mai editat per la indústria discogràfica, només aconsellable per als amants de "new age". El 1974 sortí al mercat "Relayer", irregular però amb un bella cançó ("Soon"). La banda va desfer-se però en diverses ocasions hi han tornat, enregistrant una dotzena més de discos. Un material francament impresentable.

"The Yes Album" (Atlantic, 1971), el tercer disc del grup, va ser enregistrat la tardor del 1970 als estudis Advision sota la producció de Eddie Offord, el tècnic que acompanyà el grup durant els millors moments i que va crear les atmosferes perfectes per al seu so ampul.lós. En aquest disc hi trobam per primera vegada el seu estil característic, realment original, impecable des del punt de vista instrumental i ric en virtuosisme. "Yours Is No disgrace", "The Clap" (enregistrada en directe al Lyceum londinenc), "I’ve Seen All Good People"... combinen encertadament les melodies folk amb les onades creixents dels teclats de Banke, el potent baix de Squire i les fines guitarres de Howe. I sempre la veu emfàtica i aguda de Jon Anderson, un excel.lent vocalista amb carisma que servia de contrapunt a les explosions espacials dels músics. I, com dèiem abans, textos inspirats en un intrigant futur sense deixar de banda un cert baf de hippisme. Cançons llarguíssimes, com la complicada suite "Starship Trooper", motivaren que es començàs a parlar del "yessound". Aconseguí el numero 7 a Anglaterra i el 40 als EUA.

"The Yes Album" encara no comptava amb la col.laboració del grafista Roger Dean qui els creà una iconografia al.lucinant (logotip, portades, decoracions) a mig camí de Tolkien i Asimov. Dean esdevingué tot un clàssic de la imatgeria rock i també treballà per a Greenslade, Osibisa, Budgie i Uriah Heep.

Pere Ferrando.