Sospitam que la millor aportació del punk no va ser la llarga col.lecció d’artefactes vinílics, molts dels quals ("Never Mind The Bollocks", "In The City", "London Calling"...), vint anys després, modèlics, energètics, encara s’aguanten. El màxim valor del moviment va radicar en la capacitat de transgressió de les normes a què havia arribat el món de la música pop. Sense necessitat de virtuosisme musical i de grans quantitats econòmiques, el punk va possibilitar que alguns joves, realment "no músics", poguessin aportar noves i estimulants idees. Els convidats d’avui, els gal.lesos Young Marble Giants, són un perfecte paradigma de la sàvia nova apareguda durant l’era de l’imperdible postpunk.

Els germans Moxham, Stuart i Phil, i Alison Statton procedien de True Wheel, adolescent grup gal.lès que no arribà a enregistrar cap disc. El 1979 crearen Young Marble Giants i aconseguiren col.locar dues peces a "Is The War Over?", elapé recopilatori editat per un segell local que distribuïa la discogràfica Rough Trade, el segell més avantguardista del moment. El seu cap, Geoff Travis, intuí les possibilitats d’aquell esquemàtic material i va fitxar-los de seguida.

El febrer de 1979 es publicava "Colossal Youth" (Rough Trade), enregistrat als Foel Studios de Cardiff en només cinc dies. Les quinze composicions varen ser gravades en directe, amb poques remescles; majoritàriament havien estat escrites per Stuart Moxham; la hipnòtica "Eating Noddemix" era d’Alison qui també va escriure les lletres de "Salad Days" i de la formidable "Choci Lon", aquesta última composada per Phil. A la contraportada, Dave Anderson figurava com a productor encara que, realment, només va encarregar-se de la tasca d’enginyeria ja que en cap moment de l’elapé hi ha indicis del que clàssicament anomenam "producció". I és que "Colossal Youth" és el màxim exemple d’enregistrament casolà; un exercici aficionat que excel.leix entre els millors discos dels darrers anys de la dècada.

Cançons com "Searching For Mr. Right", "Include Me Out" i "Choci Lon" es caracteritzen per una sorprenent austeritat basada en l’explotació hipnòtica d’un primerenc riff de baix sobre el qual es desenvolupen esquelètiques i despullades estructures que només poden ser explicades per la màgia que proporciona l’autodidactisme. Tot el disc sura sobre inquietants atmosferes creades per una tènue guitarra, un insistent baix i un orgue atrotinat dels anys 60, molt inferior a qualsevol Casio de jugueta. I sense bateria... odiaven aquest so. Com a molt, una autofabricada caixa de ritmes que elaborava breus viatges instrumentals.

Les quinze composicions, amb textos on l’humor es barreja amb el misteri, estan regides per un inusual concepte minimalista. Creacions fràgils, exigües i depurades. Lleugeres i fredes però d’un fresc intimisme corprenedor. Radiografies distanciades i desconcertants. I, sobretot, una serena senzillesa. Un "Pet Sounds" desabrigat.

Pocs mesos després publicaren "Final Day", un epé de quatre cançons que incloïa la peça homònima inspirada en el primer llibre de Ian Fleming; "Final Day", narrada en un escenari postnuclear, és una peça superba, digna de ser il.lustrada per Corben. El mateix any va sortir a la venda "Testcard", un altre epé totalment instrumental basat en la música que programava la BBC a les pantalles televisives d’ajustament.

Després d’unes gires que demostraren que no eren una banda de directe, Young Marble Giants se separaren donant pas a altres grups que si bé no oferiren propostes tan originals sí que editaren un material esplèndid. Ens referim a "La Varieté" de Weekend o a "Embrace The Herd" de The Gist. Ambdós discos es mereixen una futura i dominical atenció.

Amb el temps, Els Joves Gegants de Marbre han estat reivindicats per diverses bandes del panorama independent: Versus, Kickstand, Speed The Plough... Formacions majors com Yo La Tengo o Beat Happening duen, epidèrmicament, l’esperit del marbre. Kurt Cobain va eixerivir el mite dient que estimava YMG perquè el relaxava. Hole va adaptar "Credit In The Straight World" en el magnífic "Live Through This". I Tracey Thorn dels elegants Everything But The Girl, ha confessat que quan va crear les Marine Girls, cantava incansablement les peces de "Colossal Youth"

El 1994 la discogràfica Les Disques Du Crepuscule va publicar una edició digital de "Colossal Youth" que incloïa tot el material del grup: elapé, epés i els dos temes inicials. Imprescindible.

Pere Ferrando.