Incompresos en el seu temps i, encara avui, considerats membres de la segona divisió musical, The Zombies varen ser artífexs d’un pop colorista i vaporós, ric en sonoritats melancòliques. Per què no triomfaren? Bé... en directe eren massa moderats i la seva façana excessivament intel.lectual, com si acabassin de sortir de la universitat... De fet, Decca Records els publicità com "el grup amb més cervell de Gran Bretanya". Evidentment, això provocà la indiferència d’un públic que apreciava més uns llavis carnosos que unes ulleres gruixades.

La petita però gran col.lecció de composicions converteix The Zombies, trenta anys després, en un dels grups més interessants de la segona meitat dels seixanta. A "Clàssics del rock", però, no atenem bandes de "singles" sinó grups amb elapés meravellosos. I The Zombies n’enregistraren un: "Odessey And Oracle" (Columbia, 1968). Avui us el comentarem.

La seva història podria començar l’estiu del 64, quan publicaren l’impactant "She’s Not There". La banda s’havia format dos anys abans al voltant de Rod Argent (piano) qui va convèncer Hugh Grundy (bateria), Paul Atkinson (guitarra), Chris White (baix) i Colin Blunstone (veu) per formar un combo que en un principi es limitaria a interpretar clàssics del rhythm and blues com tota la colla de mocosos que tenien una guitarra elèctrica a l’Anglaterra de l’època. "She’s Not There" trencava l’esquema de les bandes coetànies: pop melòdic quasi immaculat, interpretació vocal magnífica, harmonies similars a les de The Hollies i preponderància del piano elèctric en detriment de la guitarra. La canço aconseguí el nº 12 a GB però als EUA fou un èxit més que destacat: nº2 i un milió d’exemplars venuts. Es traslladaren ràpidament a Amèrica on enregistraren "Tell Her No" una altra meravella de dos minuts. A principis del 65 publicaren el primer elapé, "Beguin Here", un festival de beat i rhythm and blues aguiat amb sucoses versions de Ray Charles, Smokey Robinson i Bo Diddley. Un elapé interessant que tingué un relatiu ressò. Però a partir d’aquí la cosa canvià i cap de les cançons publicades des d’aleshores fins al 67 no aconseguí el Top100. Molt estrany ja que peces com "Whenever You’re Ready" o "Indication" eren petits esclats d’alegria. En una època en què les discogràfiques només publicaven elapés a les bandes que triomfaven en disc petit, The Zombies quedaren al marge de la indústria. Ni tan sols l’aparició a "Bunny Lake Is Missing", pel.lícula d’Otto Preminger, els va servir per remuntar la carrera. El març del 67 finalitzaren el contracte amb Decca Records amb "Going Out Of My Head", una delicada cançoneta que no ens cansam d’escoltar.

Quasi convençuts que era millor deixar-ho, varen fitxar per Columbia que els va prometre un total control creatiu. Així, l’estiu del 67, sota la producció de Joe Roncoroni (qui els donà total llibertat) The Zombies entraren als estudis londinencs d’Abbey Road per enregistrar el darrer disc. El resultat va ser "Odessey And Oracle", una obra superba, poètica i brillant, escrita totalment per Rod Argent i Chris White. Peces estilitzades, imaginatives i barroques. Enrere deixaven les formes del rhythm and blues per desenvolupar unes maneres molt genuïnes: arranjaments jazzístics, fragilitat vocal, harmonies boiroses i cançons sofisticades.

A "Care Of Cell 44" (cartes d’amor des de la presó) utilitzaven el mellotró per a una explosió ensucrada. "Friends On Mine" (una tirallonga de tots els noms dels seus amics) era pur pop feliç. "Butcher’s Tale" (farcida d’efectes especials) dibuixava tèrboles visions de la guerra; incloïa fragments de Pierre Boulez. "Beechwood Park" apuntava el so que més tard explotarien Procol Harum a cançons com "A Whiter Shade Of Pale" i "Homburg". La vena intel.lectual els emergia amb "A Rose For Emily", evidentment inspirada en el relat de William Faulkner. "Hung Up On A Dream" era la seva visió de la psicodèlia imperant. I, per suposat, la fantàstica "Time Of The Season", elegíaca composició i una de les millors de la dècada, inspirada en "The Tracks Of My Tears" de Smokey Robinson. Però els temps eren crítics... Especialment per al cantant Colin Blunstone que no rebia "royalties" de cap cançó ja que es limitava a posar la seva fantàstica veu. Cap dels tres "singles" editats abans de l’àlbum va tenir èxit i, per tant, The Zombies ja estaven separats quan l’abril del 68 va editar-se a Anglaterra "Odessey And Oracle", que va rebre bones crítiques però nul.les vendes. L’atzar va fer que Al Kooper en un viatge a Anglaterra compràs una sèrie de discos no editats als EUA. "Odessey..." n’era un; Kooper en quedà meravellat i aconseguí que tingués el suport de diverses emissores de ràdio. "Time Of The Season" s’edità als EUA i, un any després d’haver-se publicat originalment, va vendre quasi dos milions d’exemplars. Davant l’inesperat èxit, Columbia Records intentà que la banda es reunís però la idea no quallà.

Comparat moltes vegades a "Pet Sounds", "Odessey And Oracle" és un àlbum eternament bell, a l’altura de qualsevol dels grans enregistraments de l’època signats per Beatles o Kinks. Paraules majors. També és molt aconsellable "The Singles A’s & B’s" on trobam la majoria dels seus discos petits. Ara bé, si la bossa sona, no hi ha res com "Zombies Heaven" un "boxset" que agrupa absolutament tota la discografia dels Morts Vivents. Un plaer descomunal.

Multicolor la portada dissenyada per Terry Quirk, l’home que s’ocupava dels seus assumptes a Anglaterra i qui els va introduir als camins profans de la psicodèlia.

Pere Ferrando.